Inicio

Posicionamiento en relación con la convocatoria del 11-N

(més avall en català, below in English)

 

Compañeros y compañeras,

Como es notorio el 11-N hay una huelga general convocada por parte de diferentes organizaciones y después de valorar la situación en las asambleas territoriales del sindicato, trasladamos las siguientes reflexiones y posicionamiento en relación con la convocatoria.

 

Los intereses del sindicalismo integrado

Las organizaciones que realizaron la convocatoria inicial, CCOO y UGT, son quienes en los centros de trabajo se dedican a sabotear la organización de lucha, delatar y acosar a quienes se organizan, cortocircuitar los movimientos reivindicativos llegando a acuerdos a la baja, participar en los juicios para defender a la empresa contra los trabajadores, sustituyendo el sindicalismo de clase por un clientelismo asfixiante, cobrando subvenciones de las empresas y el Estado para mantener dividida la clase obrera en más de 3.000 convenios distintos cada uno de los cuales con decenas de categorías distintas. Esto no es una consideración genérica sobre la falta de combatividad de estas organizaciones – y no cumplen esta función solamente CCOO y UGT – sino una constatación material del papel de sabotaje sistemático realizado por estos aparatos integrados. En la mayoría de empresas los trabajadores aprenden que sólo afiliándose a una de estas parroquias clientelares que sirven de sucursales de RRHH pueden incluso acceder a gestiones (no reivindicaciones) básicas. Y así se crea un entramado de favores clientelares que a la hora de la verdad, la empresa se cobra y el aparato integrado paga saboteando la lucha. Hay toda una variedad de intereses a distintos niveles pero que son convergentes en sofocar e impedir la reanudación de la lucha de clase en los centros de trabajo: desde las subvenciones, pasando por la futura colocación en consejos de administración por los servicios prestados, hasta distintas prebendas como no trabajar en determinados horarios o no hacer determinadas tareas. Estas organizaciones ni comprueban si toda su lista está formada por mandos de la propia empresa, con tal de sacar los delegados con los que se computarán las subvenciones de las que son drogodependientes. Todo ello tiene como resultado la situación actual de desorganización o de falsa ilusión de organización.

 

Estas organizaciones, cuya labor cotidiana consiste en impedir que haya una red de solidaridad que pueda poner en jaque a la Patronal y al Estado, han decidido convocar una huelga que para que fuera efectiva necesitaría esa red cuya función es sabotear. Efectivamente, tienen sus intereses: apoyar electoralmente al gobierno parlamentario actual, sacar músculo ante la posible reducción de subvenciones que un cambio de gobierno parlamentario puede conllevarles, aspirar a una parte del pastel inmobiliario que una oleada de construcción de vivienda les podría aportar como en el pasado (en Barcelona ya se les ha adjudicado la construcción de 1.500 viviendas, el secretario de CCOO pide que sean 1,5 millones en todo el Estado español). Y para estos objetivos, estos aparatos saboteadores de la lucha de la clase y de las huelgas que estallan fuera de su control, llaman al conjunto de la clase obrera a hacer huelga el 11-N.

 

La cuestión de la vivienda y el interclasismo

Como parte del timing electoral, se ha esperado hasta el último momento de la legislatura para promover el (misérrimo) decreto de la vivienda, haciéndolo coincidir con la movilización pertinente, para tratar de maximizar la captación de votos sobre la base de un problema real que afecta a una parte de la clase obrera y – esto no es baladí – a una parte de la pequeña burguesía.

 

Algunos descubren el “rentismo” como si fuera un fenómeno distinto del capitalismo y se centra la cuestión en cómo se reparte el plusvalor entre las diferentes fracciones de la burguesía en lugar de plantear la abolición misma del plusvalor.

 

Hace más de un siglo que el movimiento obrero sabe que la figura del inquilino no es equivalente a la del proletario, ni la del arrendador equivalente a la del burgués. Un inquilino puede ser al mismo tiempo un empresario que explota a 2, 5, 10 o 500 trabajadores. Un inquilino puede incluso ser propietario de varios pisos de los que obtiene una renta, aunque pague un alquiler en el que vive. Estos intereses cruzados llegan como agua de mayo para las organizaciones de la falsa izquierda dispuestas siempre a arrastrar a la clase obrera al movimiento interclasista.

 

En el plano reivindicativo del sindicalismo de clase, la reivindicación fundamental para hacer frente a la cuestión de la vivienda tiene que ser exigir subidas de salarios lineales que compensen el aumento del coste de la vida, incluida la vivienda. Esta reivindicación es la que nos permite afrontar el problema sin salirnos del terreno de clase.

 

Qué huelga necesitamos

La huelga es un arma fundamental para la clase obrera. Pero esto no significa que cualquier convocatoria de huelga sirva verdaderamente a los intereses de la clase obrera y hemos visto como varias fracciones de la burguesía han instrumentalizado e instrumentalizarán a la clase obrera para sus intereses.

 

Las huelgas que necesitamos no son un día suelto en clave electoral. Tampoco son huelgas a toque de silbato, en las que se llama a la huelga a quien se mantiene en una situación de falta de organización sin posibilidad de defenderse ante represalias posteriores.

 

Las huelgas que necesitamos tienen como premisa arrancar la mala hierba del sindicalismo integrado que inmoviliza y sabotea el nacimiento de una red de solidaridad y lucha sindical no integrada, en el terreno de clase y no como apéndice del movimiento social interclasista o parlamentario.

 

Las huelgas que necesitamos tienen que salir de los centros de trabajo y extenderse a otros centros, empresas y sectores, con el objetivo de poner a la Patronal contra la espada y la pared, y al mismo tiempo para que se desarrolle una red que continúe la lucha, que pueda defenderse ante represalias posteriores, etc.

 

Como clase obrera necesitamos la recuperación del sindicalismo de clase en general y del arma de la huelga en particular. Como arma para defendernos en el plano inmediato de los ataques de la Patronal, como arma para arrancar mejoras también en el plano inmediato a la Patronal y como entorno de movilización contra la guerra imperialista y para la abolición de la esclavitud del trabajo asalariado.

 

La paradoja es que muchos trabajadores que quieren hacer huelga contra sus empresas, que sienten el impulso y las ganas de luchar porque necesitan mejorar su situación material, van a seguir esta convocatoria que en el mejor de los casos va a servir de válvula de escape y en el peor de los casos va a fortalecer precisamente a los vendeobreros que frenan la lucha y nos condenan con sus raquíticos convenios de aplicación general. Antes de entrar en el específico posicionamiento en relación con el 11-N, nuestro llamamiento para todos los que genuinamente quieren luchar contra la Patronal con el objetivo de conseguir imponer cesiones reales a las empresas que nos explotan, es a contactar para organizar una red de lucha que de una manera estratégica y fundamentada en el sindicalismo de clase, prepare la ofensiva estructurada y planificada contra cada empresa, buscando siempre la extensión de estas luchas. Entonces conseguiremos lo que esta convocatoria escénica de un día no va a conseguir.

 

Nuestra posición en relación con la convocatoria de huelga del 11-N

Algunos hablan de desbordar la convocatoria de CCOO y UGT, pero esto en realidad se traduce en actos encaminados más bien a hacerla existir, complementando los espacios a los que no llegan estos aparatos. No consideramos que se reúnan las condiciones ni que sea nuestra función organizar una huelga que nace castrada.

 

Pero, como hemos dicho antes, la huelga es un arma fundamental de la clase obrera. Y los problemas por los que se convoca formalmente esta huelga son problemas reales que sufre la clase obrera.

 

Si hoy – en gran medida por la actuación sistemática del sindicalismo integrado que convoca la huelga – no es posible desarrollar el proceso huelguístico a gran escala como lo hemos descrito más arriba, nuestra principal función y objetivo es trabajar para que sea posible en el futuro.

 

Para esto es necesario romper con la camisa de fuerza del sindicalismo subvencionado y la dinámica de que nos saquen a pasear cuando les interese, y al mismo tiempo preservar la unidad real en los centros de trabajo en las futuras huelgas. La huelga sólo puede tirar para adelante con la máxima unidad de las plantillas que la siguen y no es posible mantener esta unidad para las futuras huelgas si cada cual decide si hace huelga o no a discreción.

 

Por lo tanto, allí donde la huelga se haya acordado en asamblea llamamos a todos los afiliados de SUT a seguirla y hacerla efectiva, trabajando para el momento en que la lucha se pueda desarrollar fuera de la matriz castrada del sindicalismo integrado, sin que nos instrumentalicen como peones para sus intereses y sin necesitar pedir prestadas convocatorias a los saboteadores del sindicalismo integrado.

 

---

 

Companys i companyes,

Com és notori l'11-N hi ha una vaga general convocada per part de diferents organitzacions i després de valorar la situació a les assemblees territorials del sindicat, traslladem les següents reflexions i posicionament en relació amb la convocatòria.

 

Els interessos del sindicalisme integrat

Les organitzacions que van realitzar la convocatòria inicial, CCOO i UGT, són els qui als centres de treball es dediquen a sabotejar l'organització de lluita, delatar i assetjar els qui s'organitzen, curtcircuitar els moviments reivindicatius arribant a acords a la baixa, participar en els judicis per defensar l'empresa contra els treballadors, substituint el sindicalisme de classe per un clientelisme asfixiant, cobrant subvencions de les empreses i l’Estat per mantenir dividida la classe obrera en més de 3.000 convenis diferents cadascun dels quals amb desenes de categories diferents. Això no és una consideració genèrica sobre la manca de combativitat d'aquestes organitzacions – i no compleixen aquesta funció només CCOO i UGT– sinó una constatació material del paper de sabotatge sistemàtic realitzat per aquests aparells integrats. A la majoria d'empreses els treballadors aprenen que només afiliant-se a una d'aquestes parròquies clientelars que serveixen de sucursals de RRHH poden fins i tot accedir a gestions (no reivindicacions) bàsiques. I així es crea un entramat de favors clientelars que a l'hora de la veritat, l'empresa es cobra i l'aparell integrat paga sabotejant la lluita. Hi ha tota una varietat d'interessos a diferents nivells però que són convergents en sufocar i impedir la represa de la lluita de classe als centres de treball: des de les subvencions, passant per la futura col·locació en consells d'administració pels serveis prestats, fins a diferents prebendes com no treballar en determinats horaris o no fer determinades tasques. Aquestes organitzacions ni comproven si tota la llista està formada per comandaments de la pròpia empresa, per tal de treure els delegats amb què es computaran les subvencions de les quals són drogodependents. Tot plegat té com a resultat la situació actual de desorganització o de falsa il·lusió d’organització.

 

Aquestes organitzacions, la tasca quotidiana de les quals consisteix a impedir que hi hagi una xarxa de solidaritat que pugui posar en perill la Patronal i l'Estat, han decidit convocar una vaga que perquè fos efectiva necessitaria aquesta xarxa la funció dels quals és sabotejar. Efectivament, tenen els seus interessos: donar suport electoralment al govern parlamentari actual, treure múscul davant la possible reducció de subvencions que un canvi de govern parlamentari els pot comportar, aspirar a una part del pastís immobiliari que una onada de construcció d'habitatge els podria aportar com en el passat (a Barcelona ja se'ls ha adjudicat la construcció de 1.500 habitatges, el secretari de CCOO demana que siguin 1,5 milions a tot l’Estat espanyol). I per a aquests objectius, aquests aparells sabotejadors de la lluita de la classe i de les vagues que esclaten fora del seu control, criden el conjunt de la classe obrera a fer vaga l'11-N.

 

La qüestió de l’habitatge i l’interclassisme

Com a part del timing electoral, s'ha esperat fins a l'últim moment de la legislatura per promoure el (misèrrim) decret de l'habitatge, fent-ho coincidir amb la mobilització pertinent, per intentar maximitzar la captació de vots sobre la base d'un problema real que afecta una part de la classe obrera i –això no és una qüestió menor – una part de la petita burgesia.

 

Alguns descobreixen el “rentisme” com si fos un fenomen diferent del capitalisme i se centra la qüestió en com es reparteix la plus-vàlua entre les diferents fraccions de la burgesia en lloc de plantejar l'abolició mateixa de la plus-vàlua.

 

Fa més d'un segle que el moviment obrer sap que la figura de l'inquilí no és equivalent a la del proletari, ni la de l'arrendador equivalent a la del burgès. Un llogater pot ser alhora un empresari que explota 2, 5, 10 o 500 treballadors. Un inquilí pot fins i tot ser propietari de diversos pisos dels quals obté una renda, encara que pagui un lloguer on viu. Aquests interessos creuats arriben com caigudes del cel per a les organitzacions de la falsa esquerra disposades sempre a arrossegar la classe obrera al moviment interclassista.

 

En el pla reivindicatiu del sindicalisme de classe, la reivindicació fonamental per fer front a la qüestió de l'habitatge ha de ser exigir pujades de salaris lineals que compensin l'augment del cost de la vida, inclòs l'habitatge. Aquesta reivindicació és la que ens permet fer front al problema sense sortir del terreny de classe.

 

Quina vaga necessitem

La vaga és una arma fonamental per a la classe obrera. Però això no significa que qualsevol convocatòria de vaga serveixi veritablement als interessos de la classe obrera i hem vist com diverses fraccions de la burgesia han instrumentalitzat i instrumentalitzaran la classe obrera per als seus interessos.

 

Les vagues que necessitem no són un únic dia en clau electoral. Tampoc són vagues a toc de xiulet, en la que es crida a la vaga a qui es manté en una situació de falta d'organització sense possibilitat de defensar-se davant de represàlies posteriors.

 

Les vagues que necessitem tenen com a premissa arrencar la mala herba del sindicalisme integrat que immobilitza i saboteja el naixement d'una xarxa de solidaritat i lluita sindical no integrada, en el terreny de classe i no com a apèndix del moviment social interclassista o parlamentari.

 

Les vagues que necessitem han de sortir dels centres de treball i estendre's a altres centres, empreses i sectors, amb l'objectiu de posar la Patronal contra l'espasa i la paret, i alhora perquè es desenvolupi una xarxa que continuï la lluita, que es pugui defensar davant de represàlies posteriors, etc.

 

Com a classe obrera necessitem la recuperació del sindicalisme de classe en general i de l'arma de la vaga en particular. Com a arma per defensar-nos en el pla immediat dels atacs de la Patronal, com a arma per arrencar millores també en el pla immediat a la Patronal i com a entorn de mobilització contra la guerra imperialista i per a l'abolició de l’esclavitud del treball assalariat.

 

La paradoxa és que molts treballadors que volen fer vaga contra les seves empreses, que senten l'impuls i les ganes de lluitar perquè necessiten millorar la seva situació material, seguiran aquesta convocatòria que en el millor dels casos servirà de vàlvula d'escapament i en el pitjor dels casos enfortirà precisament els venedors d’obrers que frenen la lluita i ens condemnen amb els seus raquítics convenis d’aplicació general. Abans d'entrar en el posicionament específic en relació amb l'11-N, la nostra crida per a tots els que genuïnament volen lluitar contra la Patronal amb l'objectiu d'aconseguir imposar cessions reals a les empreses que ens exploten, és a contactar per organitzar una xarxa de lluita que d'una manera estratègica i fonamentada en el sindicalisme de classe, prepari la ofensiva estructurada i planificada contra cada empresa, buscant sempre l’extensió d’aquestes lluites. Aleshores aconseguirem el que aquesta convocatòria escènica d'un dia no aconseguirà.

 

La nostra posició en relació a la convocatòria de vaga de l’11-N

Alguns parlen de desbordar la convocatòria de CCOO i UGT, però això en realitat es tradueix en actes encaminats més aviat a fer-la existir, complementant els espais on no arriben aquests aparells. No considerem que es reuneixin les condicions ni que sigui la nostra funció organitzar una vaga que neix castrada.

 

Però, com hem dit abans, la vaga és una arma fonamental de la classe obrera. I els problemes pels quals es convoca formalment aquesta vaga són problemes reals que pateix la classe obrera.

 

Si avui – en gran mesura per l'actuació sistemàtica del sindicalisme integrat que convoca la vaga – no és possible desenvolupar el procés vaguístic a gran escala com hem descrit més amunt, la nostra principal funció i objectiu és treballar perquè sigui possible en el futur.

 

Per això cal trencar amb la camisa de força del sindicalisme subvencionat i la dinàmica que ens treguin a passejar quan els interessi, i alhora preservar la unitat real als centres de treball en les futures vagues. La vaga només pot tirar endavant amb la màxima unitat de les plantilles que la segueixen i no és possible mantenir aquesta unitat per a les futures vagues si cadascú decideix si fa vaga o no a discreció.

 

Per tant, allà on la vaga s'hagi acordat en assemblea cridem tots els afiliats de SUT a seguir-la i fer-la efectiva, treballant per al moment en què la lluita es pugui desenvolupar fora de la matriu castrada del sindicalisme integrat, sense que ens instrumentalitzin com a peons per als seus interessos i sense necessitar demanar prestades convocatòries als sabotejadors del sindicalisme integrat.

 

 

---

 

Fellow workers,

As is well known, a general strike has been called for November 11^th by various organizations. Following an assessment of the situation within the union’s territorial assemblies, we would like to share the following reflections and our position regarding this call.

 

The interests of integrated trade unionism

The organizations that issued the initial call, CCOO and UGT, are the very ones that, within workplaces, sabotage efforts to organize for struggle, betray on and harass those who do organize, and undermine claiming movements by striking unfavorable, low-standard agreements, they participate in legal proceedings to defend the company against the workers, replacing class unionism with a stifling union clientelism, they accept subsidies from both companies and the State to keep the working class fragmented into more than 3,000 separate collective bargaining agreements, each containing dozens of distinct job categories. This is not merely a general observation about the lack of combativeness within these organizations — and it is not only CCOO and UGT that play this role — but rather a concrete, material assessment of the systematic sabotaging role carried out by these integrated apparatuses. In most companies, workers learn that the only way to handle even basic administrative tasks (not demands) is by joining one of these clientelist parishes which effectively function as branches of HR. This creates a web of clientelist favors: when the moment of truth arrives, the company collects its due, and the integrated apparatus pays the price by sabotaging the struggle. A variety of interests converge at different levels, all aimed at stifling and preventing the resurgence of class struggle in the workplace: ranging from direct subsidies and future appointments to corporate boards as a reward for services rendered, to various perks, such as exemptions from certain shifts or specific job tasks. These organizations do not even bother to check whether their entire list of candidates consists of company management; their only goal is to secure enough delegates to qualify for the subsidies upon which they have become effectively addicted. The result of all this is the current state of disorganization, or, at best, a false illusion of organization.

 

These organizations, whose daily work consists of preventing the formation of a solidarity network capable of challenging the employers and the State, have decided to call for a strike; yet, for such a strike to be effective, it would require the very network they exist to sabotage. In truth, they have their own interests: providing electoral support to the current parliamentary government; showing their muscles in anticipation of potential cuts to the subsidies they might face should the parliamentary government change; and securing a slice of the real estate pie, a prospect that a new wave of housing construction could offer them, just as it did in the past (in Barcelona, ​​they have already been awarded the construction of 1,500 housing units, while the secretary of the CCOO is calling for 1.5 million such units across the entire Spanish State). To further these objectives, these apparatuses, which sabotage class struggle and any strikes that erupt outside their control, are calling on the working class as a whole to go on strike on November 11^th.

 

The housing question and interclassism

As part of electoral timing, the (pitiful) housing decree was held back until the very end of the legislative term, timed to coincide with the corresponding mobilization, in an attempt to maximize votes by leveraging a real problem that affects a segment of the working class and — significantly — a portion of the petty bourgeoisie.

 

Some have discovered "rentierism" as if it were a phenomenon distinct from capitalism, focusing the debate on how surplus value is distributed among different factions of the bourgeoisie, rather than calling for the abolition of surplus value itself.

 

For over a century, the labor movement has understood that the category of tenant is not synonymous with proletarian, nor is landlord synonymous with bourgeois. A tenant might simultaneously be an employer who exploits 2, 5, 10, or even 500 workers. A tenant could even own several apartments from which they derive rental income, while themselves paying rent for the home they live in. These overlapping interests are a godsend for false-left organizations, which are always eager to drag the working class into an inter-classist movement.

 

Within the framework of class unionism, the fundamental demand for addressing the housing issue must be to demand for linear wage increases that compensate for the rising cost of living, housing costs included. This is the demand that allows us to confront the problem without straying from the class terrain.

 

What strike do we need

Strike is a fundamental weapon for the working class. However, this does not mean that every call for a strike truly serves the interests of the working class; we have seen how various factions of the bourgeoisie instrumentalize and will instrumentalize the working class for their own ends.

 

The strikes we need are not merely isolated, one-day events staged for electoral purposes. Nor are they strikes called at the mere whim of leadership, involving workers who lack any real organization and are left defenseless against subsequent reprisals.

 

The strikes we need must begin by rooting out the bad weed of integrated trade unionism that immobilizes and sabotages the emergence of a network of a non-integrated solidarity union struggle network, rooted in class terrain, rather than as an appendage to inter-class social or parliamentary movement.

 

The strikes we need must originate within the workplaces and spread to other sites, companies, and sectors. The goal is to back the employers into a corner, while simultaneously fostering a network capable of sustaining the struggle and defending against later retaliation.

 

As a working class, we must recover class unionism in general, and the strike as a weapon in particular. We need it as a tool for immediate defense against the employers' attacks, as a means to wring improvements from them, and as a framework for mobilization against imperialist war and for the abolition of the slavery of wage labor.

 

The paradox is that many workers, those who genuinely wish to strike against their employers, who feel the urge to fight because they need to improve their material conditions, may end up following a call that, at best, serves merely as a pressure-release valve, and at worst, strengthens the very sellouts who stifle the struggle and condemn us to pathetic, broad-reaching collective agreements. Before addressing our specific stance regarding November 11^th, we call upon all those who genuinely wish to struggle against the employers, with the goal of forcing real concessions from the companies that exploit us, to get in touch to organize a network of struggle, strategically and rooted in class unionism, to prepare a structured and planned offensive against each company, while always seeking to expand these struggles. In this way, we will achieve what this one-day, performative mobilization cannot.

 

Our position regarding the strike call for November 11^th

Some speak of going beyond the scope of the strike call issued by CCOO and UGT; in practice, however, this amounts to actions aimed more at ensuring such a strike actually takes place, filling gaps that these union apparatuses fail to reach. We do not believe the conditions are met, nor is it our role, to organize a strike that is effectively neutered from the outset.

 

Yet, as we have stated previously, the strike remains a fundamental weapon of the working class. Furthermore, the issues for which this strike has been formally called are real problems faced by the working class.

 

If, at present – largely due to the systematic actions of the integrated unionism that has called this strike – it is not possible to develop a large-scale strike process of the kind described above, then our primary task and objective is to work toward making such a process possible in the future.

 

To achieve this, we must break free from the straitjacket of state-subsidized unionism and the dynamic in which we are trotted out only when it suits their interests. At the same time, we must preserve genuine unity within workplaces for future strikes. A strike can only succeed through the maximum unity of the staffs participating in it; such unity cannot be maintained for future strikes if individuals are left to decide, at their own discretion, whether or not to participate.

 

Therefore, wherever a strike has been agreed upon in an assembly, we call on all SUT members to join it and make it effective, working toward a future where the struggle can unfold outside the neutered framework of integrated unionism, where we are no longer used as pawns for their interests, and where we no longer need to rely on strike calls issued by the very saboteurs of integrated unionism.

 

 

 

 

Convocada huelga en el servicio de restauración del Cosmocaixa (Singularis)

 

La Sección Sindical del Sindicato Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) ha convocado una huelga indefinida a partir del próximo 8 de noviembre de 2026 en el servicio de restauración del centro del CosmoCaixa.

 

LOS MOTIVOS DE LA HUELGA

 

La empresa subcontrata SINGULARIS CATERING DE AUTOR lleva meses imponiendo el "ordeno y mando" en el centro de trabajo con sanciones, persecuciones y castigos a la plantilla… Esto, junto con una serie de irregularidades y de abusos laborales: salarios insuficientes, uso abusivo de los fijos-discontinuos para tener una plantilla “a la carta" y siempre disponible a costa de nuestras condiciones de vida, descansos insuficientes, festivos sin pagar, aumentos de ritmos y tareas al no tener una plantilla suficiente…han hecho que la plantilla tome la determinación de convocar huelga con las siguientes reivindicaciones:

 

- Incremento salarial lineal de 250 euros mensuales no absorbibles, para poner fin a la necesidad de hacer horas extras para llegar a fin de mes. Nuestros salarios llevan todo este año congelado. Los alquileres, gasolina, alimentos no paran de subir.

- Equiparación salarial del personal de office (pica) al salario de un camarero/cocinero, para acabar con las diferencias salariales entre la plantilla y que quien se carga las tareas más pesadas cobre siempre menos.

- Paso a indefinidos ordinarios de los compañeros con contrato fijo-discontinuo en fraude de ley que lo soliciten y de los contratos temporales para consolidar la plantilla y poner fin a la reducción de personal y aumento de ritmos de trabajo.

- Respeto de la disponibilidad de los fijos-discontinuos y entrega mensual de sus horarios con dos semanas de antelación.

- Calendario anual para la plantilla respetando conciliación familiar y estudios.

- Fin del régimen policial y cuartelario: retirada de las sanciones.

- Entrega de uniformes completos y de buena calidad a toda la plantilla.

- Fijación de los descansos para comer o cenar. Descanso de 30’ por jornadas superiores a 5 horas y 20’ adicionales por jornadas de 10 horas.

 

¿CÓMO APOYAR LA HUELGA?

- Apoya la Caja de Resistencia

- Ayúdanos a difundir la protesta

- Extiende la lucha a tu centro de trabajo

 

 

---

 

La Secció Sindical del Sindicat Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT) ha convocat una vaga indefinida a partir del pròxim 8 de novembre de 2026 en el servei de restauració del centre del Cosmocaixa.

 

ELS MOTIUS DE LA VAGA

 

L’empresa subcontracta SINGULARIS CATERING D’AUTOR porta mesos imposant  una dinàmica de caserna militar al centre de treball amb sancions, persecucions i càstigs a la plantilla… Això, juntament amb una sèrie d’irregularitats i abusos laborals: salaris insuficients, ús abusiu dels fixos-discontinus per tenir una plantilla “a la carta” i sempre disponible a costa de les nostres condicions de vida, descansos insuficients, festius sense pagar, augments de ritmes i tasques al no tenir una plantilla suficient... han fet que la plantilla prengui la determinació de convocar vaga amb les següents reivindicacions:

 

- Increment salarial lineal de 250 euros mensuals no absorbibles, per a posar fi a la necessitat de fer hores extres per a arribar a fi de mes. Els nostres salaris porten tot aquest any congelat. Els lloguers, gasolina, aliments no paren de pujar.

- Equiparació salarial del personal d'office (pica) al salari d'un cambrer/cuiner, per acabar amb les diferències salarials entre la plantilla i que qui es carrega les tasques més pesades cobri sempre menys.

- Pas a indefinits ordinaris dels companys amb contracte fix-discontinu en frau de llei que ho sol·licitin i dels contractes temporals per a consolidar la plantilla i posar fi a la reducció de personal i augment de ritmes de treball. 

- Respecte de la disponibilitat dels fixos-discontinus i entrega mensual dels seus horaris amb dues setmanes d'antelació.

- Calendari anual per a la plantilla respectant conciliació familiar i estudis.

- Fi del règim policial i de caserna: retirada de les sancions.

- Entrega d'uniformes complets i de bona qualitat a tota la plantilla.

- Fixació dels descansos per a dinar o sopar. Descans de 30’ per jornades superiors a 5 hores i 20’ addicionals per jornades de 10 hores.

 

 

COM DONAR SUPORT A LA VAGA?

 - Dona suport a la Caixa de Resistència
- Ajuda'ns a difondre la protesta
- Estén la lluita al teu centre de treball

 

Convocatòria de vaga a la Sagrada Família // Convocatoria de huelga en la Sagrada Família // Strike at the Sagrada Família

(més avall en català)

 

Els treballadors i treballadores d’atenció al visitant de SAGRADA FAMÍLIA hem convocat una jornada de VAGA per a tot el dia del dimecres 29 de juliol, en protesta contra les condicions laborals i climatològiques extremes a les quals estem sotmesos. La convocatòria de vaga és dels treballadors de la subcontracta Audioguiarte SL, organitzats en el sindicat de classe SUT.

 

Els motius de la vaga

Mentre la Sagrada Família es vanagloria any rere any per haver trencat un nou rècord de visitants i de facturació, concretament 4.877.567 de visitants i 134,5 milions d’euros aquest 2025, els treballadors que subcontracta i sobreexplota no podem seure en jornades de fins a 11 hores i acabem periòdicament al dispensari mèdic del centre de treball per cops de calor, mareigs i deshidratació. Òbviament aquestes xifres milionàries s’aconsegueixen a partir de l’explotació del treball assalariat dels aproximadament 900 treballadors i treballadores del centre, però no contents amb això, ens espremen fins l’última gota per aconseguir el major marge de benefici possible, a costa de les nostres condicions laborals i de vida. A les llargues jornades dempeus es suma treballar a la intempèrie a la façana de naixement, amb tan sols un ventilador i un para-sol a l’estiu, i un petit calefactor a l’hivern, sense cap tipus de climatització a l’interior de la Nau i del museu i sense vestuari adequat per a la calor a l’estiu, ni al fred a l’hivern, perquè per a la Sagrada Família els treballadors som inclús menys que simples objectes.

 

Prou d’arriscar la salut a la feina!

Un estiu més, els treballadors que estem exposats a treballar a l’aire lliure i/o en condicions de falta de climatització, hem d’aguantar tots tipus d’abusos per part de la patronal, que no té cap mirament a l’hora de mantenir les mateixes jornades i condicions de treball abusives malgrat que durant les onades de calor els mal anomenats “accidents laborals” augmentin en un 17%. Aquests “accidents”, que són en realitat atropellaments miserables i deliberats de les nostres condicions de feina i de vida per part de l’empresa de torn, posen en perill la nostra salut física per tal que el guany econòmic de les empreses, arrencat a la classe obrera i produït per aquesta, segueixi augmentant.

Els mareigs, la deshidratació, el malestar físic o els cops de calor que patim en la nostra jornada laboral mai haurien d’arribar a produir-se, i és que no tenim per què tolerar condicions de treball incompatibles amb preservar la nostra salut, de la mateixa manera que mai s’hauria de treballar un cop superades certes temperatures. Es calcula que les temperatures extremes ja són responsables d’almenys el 4% dels assassinats laborals (que les institucions denominen “accidents laborals mortals”) que es registren a Espanya, i queda clar que les xifres de l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST), una institució de l’Estat al servei de la patronal, són una infravaloració de la situació general. La salut i les vides de la classe obrera són més importants que el guany econòmic de qualsevol empresa.

 

La taula reivindicativa

Aquestes són les reivindicacions dels treballadors i treballadores en vaga:

 

· EPIs (equips de protecció individuals) adequats a la calor: para-sols i tendals addicionals en posicions exposades, vestuari adequat a la calor, ventiladors de mà més potents i ulleres de sol homologades. · Tamborets per tal que tots els treballadors puguin seure una part de la jornada. · Climatització adequada a l’interior de la Nau i el Museu (entre 17ºC i 27ªC), més ventiladors amb aigua per els treballadors que estiguin a l’exterior. · Adaptació i reforç de les posicions: rebem 15.000 visitants al dia de mitjana! · Accés fàcil i immediat a aigua refrigerada. · Rotació cada 30 minuts durant tota la jornada. · Descans remunerat per l’hora de dinar, descans efectiu de 20 minuts per jornades de 5 hores, 5 minuts més per cada hora següent treballada. · Respectar l’article 32 del conveni: possibilitat de cobrar o compensar les hores treballades els diumenges i pagament adequat del plus de diumenges. · Renovació del material imprescindible de treball: material de neteja d’audioguies, validadors d’entrades, walkies, pinganillos i més senyalètica que ens ajudi a guiar els visitants. · Fi de les imposicions de les vacances a les noves contractacions. · Les comunicacions que hagi de realitzar l’empresa seran mitjançant el correu electrònic del treballador, respectant el dret a la intimitat en relació amb l'entorn digital i a la desconnexió digital (20 bis del ET).

 

 

LA NOSTRA MILLOR ARMA, LA SOLIDARITAT!

 

(hacer clic en "Leer más" para leer en castellano)

Leer más...

HUELGA EN EL MUSEO REINA SOFIA (MNCARS): CONTRA LA REDUCCIÓN DE CONDICIONES Y PUESTOS DE TRABAJO EN LAS PLANTILLAS SUBCONTRATADAS

 

HUELGA EN EL MUSEO  REINA SOFIA (MNCARS)

CONTRA LA REDUCCIÓN DE CONDICIONES Y PUESTOS DE TRABAJO EN LAS PLANTILLAS SUBCONTRATADAS

 

Las plantillas del servicio de Atención al Público, compuesta por un equipo de 22 trabajadores, y de Mediación Cultural, por 13 trabajadores, han decidido convocar y secundar la huelga para reivindicar el mantenimiento de las condiciones y de la plantilla de los servicios subcontratados.

Consecuentemente, el sindicato Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) y las Secciones Sindicales de SUT en las empresas subcontratas SEDENA y ESATUR XXI, han convocado HUELGA INDEFINIDA a partir del SÁBADO 13 de junio en el Museo Reina Sofía (MNCARS).

 

 

 

 

 

Los motivos de la huelga

Con cada cambio de subcontrata vienen nuevos problemas, una nueva lucha por mantener las condiciones, como el ERTE de 6 meses al que se sometió a la plantilla del Servicio de Mediación o como cuando ESATUR XXI aterrizó en dicho servicio y negó el disfrute de vacaciones a la plantilla obligándoles a coger un permiso no retribuido.

La gota que ha colmado el vaso es la decisión del MNCARS de sacar a la licitación del servicio de Atención a Públicos con la desaparición de dos puestos de Atención del Público por turno, para que la nueva empresa adjudicataria ejecute la reducción como despido o como reducción horaria con su consiguiente reducción salarial.

Tanto si se va a dejar a cuatro personas sin el sustento de su salario, como si esta decisión se traduce en una reducción horaria y salarial general, este servicio ya está infradotado para los actuales 5.000 visitantes diarios por lo que la reducción de estos dos puestos va a suponer un incremento de la carga de trabajo y va a hacer insostenible la gestión del servicio (nos referimos a la gestión real de la situación en el día a día, no a jugar con excels y redactar pliegos con reducciones desde un despacho climatizado).

Con la huelga reivindicamos que se garantice el mantenimiento íntegro actual de la plantilla adscrita al servicio (10 puestos de información y 1 puesto de Coordinación, por turno) y el compromiso del Museo y de las empresas de que no se van a reducir ni posición ni horarios en los servicios subcontratados de Atención al Público y de Mediación.

 

Algunos números para entender la situación

El número de visitantes no para de aumentar, pero el MNCARS quiere reducir plantilla. La secuencia temporal es muy significativa: 

- 2023: 1.409.133 visitantes

- 2024: 1.537.105 visitantes

- 2025: 1.601.732 visitantes

- 2026: 20% de reducción de la plantilla de Atención al Público

 

 

Otra comparativa muy significativa se extrae de los salarios:

- Director: 145.128,34€ anuales

- Subdirectora: 95.814,18 € anuales

- Director gabinete: 88.067€ anuales

- Atención visitante: 13.986,44€ anuales (10 veces menos que el Director)

 

 

 

Y hablando de salarios, se puede comparar el salario de uno de las 4 trabajadoras que van a ser despedidas con los caterings que se encargan como refrigerio, el más reciente el 16/06/2026:

 - Contrato menor 16/62026 – catering de 14.429,80€

Con un solo catering se puede pagar el salario anual de un trabajador de los que será despedido…

 

 

 

 

El Museo ha sido citado a la mediación para la huelga pero no ha comparecido

 

El Instituto Regional de Mediación y Arbitraje (IRMA) citó al Comité de Huelga, a las empresas Sedena SL, Esatur SL y al Museo Reina Sofía a una mediación el viernes 5 de junio en la que el Museo no compareció pese a ser empresario principal y tener responsabilidad legal en la materia.

 

Para la resolución del problema se requiere la intervención del Museo que es quien, en última instancia, determina mediante los pliegos de prescripciones técnicas las condiciones laborales que las subcontratas van a aplicar en los servicios adjudicados.

 

 

Sustitución ilegal de huelguistas

 

Así, pese a haber prohibido la huelga a un 30% de la plantilla con unos servicios mínimos que no tienen ninguna justificación (ver más adelante), el MNCARS sustituye igualmente a los huelguistas vulnerando el derecho de huelga por partida doble.

 

De hecho el MNCARS ya fue condenado por el Juzgado Social nº18 de Madrid por vulneración del derecho de huelga al sustituir ilegalmente a los huelguistas de este mismo servicio en 2024 (ver fallo sentencia aquí).

 

 

La caja de resistencia

 

La única manera que tiene la plantilla afectada por los recortes de tratar de mantener sus condiciones es la huelga. Y al mismo tiempo, el ejercicio del derecho de huelga implica la pérdida del salario. Para poder mantener la huelga y la protesta, la plantilla cuenta con el apoyo de la Caja de Resistencia del sindicato convocante (SUT).

 

Las plantillas en huelgas están recibiendo también apoyo del resto de plantillas del propio Museo y también de los visitantes que apoyan la Caja de Resistencia a pie de calle, en el puesto instalado en frente del Museo. Para facilitar el apoyo y la difusión de la huelga, se ha lanzado una campaña de crowdfunding en la que se están recibiendo aportaciones solidarias:

 

https://www.gofundme.com/f/apoyo-a-la-huelga-de-informacion-y-mediacion-del-mncars

 

 

El doble rasero del MNCARS y el problema de la subcontratación

Esta situación vuelve a poner de manifiesto la continua inestabilidad que sufren las plantillas subcontratadas debido a la externalización del servicio, que mantiene reducidas y empeora de forma reiterada sus condiciones laborales.

El MNCARS y su Dirección se esfuerzan en proyectar hacia el exterior una imagen que no corresponde ni en forma ni en contenido con la realidad y trato laboral que mantiene hacia sus trabajadores. Estamos ante un escenario claro de HIPOCRESÍA INSTITUCIONAL por la que de un lado se hacen exposiciones, jornadas, ciclos y declaraciones contra la precariedad laboral del sector mientras que en los hechos reales se mantiene a la plantilla subcontratada y sin garantía alguna de empleo estable.

La única razón de la subcontratación es el abaratamiento del presupuesto a costa de la reducción de las condiciones laborales de la plantilla y de su inestabilidad laboral, de la que ahora están a punto de sufrir las duras consecuencias la plantilla de Atención a Públicos.

 

 

 

 

 

 

 

¡NUESTRA MEJOR ARMA, LA SOLIDARIDAD!

¡CONTRA LA PREPOTENCIA PATRONAL, HUELGA INDEFINIDA!

¡POR LA EXTENSIÓN DE LA LUCHA A TODOS LOS CENTROS, EMPRESAS Y SECTORES!

 

¿CÓMO APOYAR LA HUELGA?

 - Apoya la Caja de Resistencia

- Ayúdanos a difundir la protesta

- Extiende la lucha

 

 

Puedes apoyar la Caja de resistencia en este enlace o con el siguiente QR:

You can support the Strike fund in this link or with the following QR:

 

 

Más información:  

 

Twitter: @huelgaSedena @huelgaEsatur @sut_bcn

 

Rebuig massiu al pre-acord d'ensenyament, com podem organitzar-nos per aconseguir les reivindicacions?

Companys i companyes,

 

El conjunt de les plantilles dels centres educatius organitzats en assemblees de centre, territorials i interterritorials (encara que limitades erròniament a nivell de cada comunitat autònoma, perdent així força) hem estat realitzant un seguit de vagues amb una resposta massiva, i preparant accions des de les mateixes assemblees que han resultat exitoses.

Hem pogut demostrar la força de les mobilitzacions però aquesta força s’ha perdut en unes negociacions que ja han nascut castrades: convocatòria tardana de vaga, -febrer!-, acord per part de CCOO i UGT enmig de la setmana de vaga de març a la baixa i per l’esquena, la convocatòria posterior massa espaiada entre jornades de vaga (i no indefinida) i una vegada més dient-li al Patró-Estat l’inici i el final del procés reivindicatiu.

Malgrat això, la resposta en massa del conjunt de treballadors demostra per una banda,que hem arribat a moments crítics a les aules, per la falta de personal i temps en diversos sentits (inclusiva i no inclusiva). Per l’altra, la necessitat material en la què es troba el conjunt de la classe obrera: l’increment del cost de la vida que no permet arribar a final de mes.

 

Rebuig massiu del pre-acord

En el moment en que el moviment agafava més envergadura i enfocava la recta final, es firma un pre-acord d’USTEC i ASPEPC-SPS a l’acord de CCOO i UGT, completament insuficient i centrada en l’aspecte salarial. Però el veritable problema d’aquest pre-acord no és només el seu caràcter limitat, sinó com s’ha fet i en quin moment s’ha fet.

S’ha fet en el moment en què el moviment reivindicatiu tenia més força, en el punt més àlgid, just a les portes de començar l’última setmana de vagues convocades i amb una possible extensió a la següent setmana amb la selectivitat programada. S’ha fet sense comptar amb les assemblees de vaguistes i desconvocant unilateralment fins i tot abans de sotmetre el pre-acord a ratificació.

La intenció del Departament (i els firmants en són col·laboradors objectius) era frenar el moviment reivindicatiu, exactament igual que amb l’acord de març. El resultat ha estat de confusió, multiplicada per la promesa d’una represa de la lluita incoherent amb els actes actuals. De fet, depèn de com es firmin els acords, seran un fre legal per noves mobilitzacions assegurant la pau social durant els pròxims tres anys, encara que un moviment reivindicatiu ampli i decidit podria trencar aquesta camisa de força.

Com tots sabem, el pre-acord ha estat rebutjat massivament, fins i tot malgrat l’estratagema de que voti també qui no segueix la vaga. El motiu del rebuig massiu – malgrat tot el sacrifici salarial acumulat – és que els problemes reals queden sense resoldre i que acceptar aquest pre-acord era sotmetre’s a una maniobra que garanteix que sempre tinguin el control i nosaltres sempre  perdem i haguem d’abaixar el cap en el moment crucial.

Però, a més, no hem anat a la vaga només per la pujada salarial, reclamem la millora de les condicions laborals del conjunt dels treballadors dels centres, PAE, PAS, companys del lleure, neteja, manteniment... També estem reclamant que hi hagi unes condicions climàtiques adequades a les aules, rebaixar la càrrega de tutories, posar fi a que hi hagi centres en barracons, baixada de ràtios, equiparació i reducció de les hores lectives setmanals per totes les etapes educatives...

 

Com podem aconseguir les reivindicacions

El que s’ha aconseguit fins ara és primerament resultat de la pressió de les vagues i de la mobilització, però aquest resultat ha estat malbaratat en les negociacions per part de les organitzacions que les han dut a terme.

El que posa sobre la taula la situació actual és que per poder tirar endavant una lluita cal tenir les eines adequades i aquestes eines no són les organitzacions que funcionen normalment com a extensions de RRHH per les gestions administrativo-laborals del dia a dia. Si a la taula de negociació sempre hi ha qui malvendrà l’esforç col·lectiu en el moment crucial, les nostres lluites i l’esforç col·lectiu no donaran el fruit que necessitem.

I al mateix temps, la situació actual també demostra que els problemes els tenim però que també tenim la decisió de tirar endavant les reivindicacions malgrat tots els dubtes, vacil·lacions i obstacles.

Ara el que necessitem són les eines perquè aquesta determinació i energia es tradueixi en les millores que necessitem.

 

Si volem aconseguir millores reals hem de recuperar els mètodes del sindicalisme de classe:  - Organitzar-nos fora de les estructures sindicals integrades, sense alliberats ni subvencions del Patró i l'Estat i sense interessos parlamentaris. - Negociació real pels companys i companyes subcontractats, la internalització és una decisió política que sí que poden adoptar i, si la mesa sectorial no és el lloc on negociar-ho, feho fora de la mesa sectorial, amb un comitè de vaga conformat per representats de les assemblees. - Trencar les barreres artificials a l'extensió de la lluita: no desconnectant les lluites per comunitat autònoma, estenent i incorporant amb força les condicions de treball a la concertada i recollint de veritat - i no només de paraula o per instrumentalitzar-ho - les condicions de treball de la totalitat de sectors que treballen en els centres escolars.