Novedades


Designed by:
SiteGround web hosting Joomla Templates

Luchas

(más abajo en castellano)

Companys i companyes, 

Recentment Magmacultura ha difós un teòric “Acord de fi de vaga” entre l’empresa i el Comitè d’Empresa (UGT) del que intentarem resumir el contingut i el frau que representa.

 

El mes de març passat la Secció Sindical del SUT va registrar una convocatòria de vaga que afectava inicialment els centres del Museu Picasso i la Sala Ciutat. A mesura que avançaven els dies i s’anava donant a  conèixer la taula reivindicativa als companys i companyes d’altres centres, diversos museus de Magmacultura es van anar sumant a la vaga: primer va ser CCCB i el MACBA i més tard el MNAC. Paral·lelament la vaga s’ha anat exercint també als 7 museus que gestiona Ciut’art, on s’han convocat jornades de vaga coincidint amb les de Magmacultura. I ja més recentment s’ha estès també a Expertus, on s’han unit els companys i companyes del MUHBA.

 

La reacció de Magmacultura a aquesta organització dels treballadors i treballadores va ser, des d’un primer moment, intentar sembrar la por entre les diferents plantilles, predicant que la vaga era il·legal i amenaçant els treballadors i treballadores amb l’acomiadament en el cas de participar-hi. Quan en realitat, fins i tot suposant que la convocatòria no fos legal (que no és el cas) els únics que podrien patir-ne les conseqüències serien els convocants, en cap cas els participants de la vaga. Seguint amb aquesta línia anti-vaguística, l’empresa va obligar a diversos companys i companyes a no fer vaga amb l’artimanya dels suposats “serveis de seguretat” i s’ha dedicat a portar als centres en vaga personal de museus que no estaven en vaga per substituir vaguistes (quan això sí que és il·legal). Ambdues coses han estat penalitzades i restringides judicialment i ni tan sols l’empresa es creu ja el seu propi relat de la suposada il·legalitat de la vaga.

 

En veure que judicialment se’ls restringia la possibilitat de seguir vulnerant el dret a vaga, i que, per tant, museus com el Picasso i el MNAC haurien de tancar per l’aplastant seguiment de la vaga, i en veure també que la vaga se seguia estenent no només a d’altres centres de l’empresa sinó també a d’altres empreses, Magmacultura va treure’s de la xistera una nova artimanya. Després de dos mesos de vaga, el Comitè d’Empresa (controlat per l’empresa a través d’UGT i composat en la seva majoria per càrrecs de l’empresa) que havia emès comunicats desacreditant la vaga, convoca una vaga fictícia amb una taula reivindicativa calcada a la nostra, que no va comunicar a cap treballador ni treballadora, ni es va fer mai efectiva; amb l’únic objectiu de signar l’endemà mateix un acord entre el Comitè d’Empresa (en aquest cas exercint de “Comitè de Vaga“) i la Direcció de Magmacultura sobre els punts de la nostra taula reivindicativa, evidentment a la baixa. Aquest acord, que és el que l’empresa ha difós, conté punts que l’Empresa ja havia començat a aplicar arran de les negociacions amb el Comitè de Vaga del SUT i aconseguits gràcies a la pressió real de la vaga, i també alguns procediments que l’empresa ja duia a terme abans de la vaga; i per altra banda arriba a establir procediments que impedeixen demandar directament l’empresa per reclamar categories, limitant el dret que tenim a fer-ho segons la legalitat vigent. 

 

El motiu que tenia l’empresa per fer aquest “acord” és intentar desconvocar ells la vaga que havíem convocat nosaltres per intentar evitar negociar realment tots els punts de la taula reivindicativa. Això el converteix en un acord absolutament fraudulent, que l’únic objectiu que té és eliminar el nostre dret fonamental a la vaga.  

 

A més a més, ni a l’acord que han difós ni als comunicats que han fet arribar als treballadors han especificat clarament qui firmava l’acord, de quina vaga parlaven ni amb quin comitè (de vaga o d’empresa) era amb el que havien pactat. 

 

Per tant, deixem les coses clares: LA VAGA NO S’HA ACABAT, i el Comitè firmant NO és el Comitè de Vaga del SUT, sinó els càrrecs de l’empresa que estan al Comitè d’Empresa a través d’UGT i que defensen els interessos de l’Empresa, no els dels treballadors i treballadores. Això sí, la taula reivindicativa ha estat reformulada per seguir reclamant aquells punts que queden pendents.

 

Com cada vegada que Magmacultura s’ha inventat una nova estratègia per vulnerar els nostres drets, impugnarem el tripijoc de l’empresa. Ara mateix seguim tenint els mateixos motius (o més) per mantenir l’organització de la plantilla i fer vaga. Ells tenen el poder a curt termini d’imposar decisions injustes, abusives i fins i tot il·legals. Però això ho podem contrarestar amb l’organització dels treballadors, denunciant els seus abusos, i sobretot, imposant la nostra força, que és privar-los del nostre treball, el seu benefici, a través de la vaga.

 

Després d’uns dies de suspensió cautelar, el dia 28 de juny s’ha reprès la vaga de forma indefinida mentre l’assemblea de vaguistes no decideixi el contrari. Seguit amb la línia anti-vaguística i il·legal, malgrat haver-hi un auto de mesures cautelars obligant l’empresa a no substituir els vaguistes, l’empresa se les salta i segueix fent-ho a diversos centres.

 

Malgrat tot, arrel de les diverses convocatòries fins ara realitzades hem obtingut ja una sèrie de millores en les nostres condicions de treball que d’una altra manera l’empresa no ens hagués donat mai. Però les nostres reclamacions no s’aturen aquí, creiem que encara queden moltes coses a reclamar, molts centres en els que se segueixen aplicant categories per sota de les funcions, on no es recuperen els festius, on les empreses imposen les vacances, on no s’aplica el conveni del sector (sense voler dir amb això que sigui la panacea). Per això, seguim endavant amb la vaga per poder aconseguir, a totes les empreses del sector que s’uneixin, la taula reivindicativa mínima següent:

 

 

-        El pas a indefinits de TOTS els treballadors contractats en frau de llei. Fi de la contractació temporal en frau de llei i garantia de subrogació completa (independentment de l’antiguitat).

-        Eliminació immediata de la discriminació salarial i de jornada per centres actual.

-   Equiparació salarial de les categories de venedor d’entrades, controlador i informador. Salari mínim de 18.000 euros anuals. 

 

 

 

COMPANYS, COMPANYES, UNIU-VOS A LA VAGA!

 

-----------------------------------------------------------------------------------------


Compañeros y compañeras,

Recientemente MagmaCultura ha difundido un teórico "Acuerdo de fin de huelga" entre la empresa y el Comité de Empresa (UGT) del que intentaremos resumir el contenido y el fraude que representa.
 
El pasado mes de marzo la Sección Sindical del SUT registró una convocatoria de huelga que afectaba inicialmente los centros del Museu Picasso y la Sala Ciutat. A medida que avanzaban los días y se iba dando a conocer la tabla reivindicativa a los compañeros y compañeras de otros centros, varios museos de MagmaCultura se fueron sumando a la huelga: primero fue CCCB y el MACBA y más tarde el MNAC. Paralelamente la huelga se ha ido ejerciendo también en los 7 museos que gestiona Ciut'art, donde se han convocado jornadas de huelga coincidiendo con las de MagmaCultura. Y ya más recientemente se ha extendido también a Expertus, donde se han unido los compañeros y compañeras del MUHBA.

La reacción de MagmaCultura a esta organización de los trabajadores y trabajadoras fue, desde un primer momento, intentar sembrar el miedo entre las diferentes plantillas, predicando que la huelga era ilegal y amenazando a los trabajadores y trabajadoras con el despido en el caso de participar. Cuando en realidad, incluso suponiendo que la convocatoria no fuera legal (que no es el caso) los únicos que podrían sufrir las consecuencias serían los convocantes, en ningún caso los participantes de la huelga. Siguiendo con esta línea anti-huelguística, la empresa obligó a varios compañeros y compañeras a no hacer huelga con la artimaña de los supuestos "servicios de seguridad" y se ha dedicado a llevar a los centros en huelga personal de museos que no estaban en huelga para sustituir huelguistas (cuando esto sí que es ilegal). Ambas cosas han sido penalizadas y restringidas judicialmente y ni siquiera la empresa se cree ya su propio relato de la supuesta ilegalidad de la huelga.

Al ver que judicialmente se les restringía la posibilidad de seguir vulnerando el derecho a huelga, y que, por tanto, museos como el Picasso y el MNAC deberían cerrar por el aplastante seguimiento de la huelga, y al ver también que la huelga se seguía extendiendo no sólo a otros centros de la empresa sino también a otras empresas, MagmaCultura sacó de la chistera una nueva artimaña. Después de dos meses de huelga, el Comité de Empresa (controlado por la empresa a través de UGT y compuesto en su mayoría por cargos de la empresa) que había emitido comunicados desacreditando la huelga, convoca una huelga ficticia con una tabla reivindicativa calcada a la nuestra, que no comunicó a ningún trabajador ni trabajadora, ni jamás se hizo efectiva; con el único objetivo de firmar al día siguiente un acuerdo entre el Comité de Empresa (en este caso ejerciendo de "Comité de Huelga") y la Dirección de MagmaCultura sobre los puntos de nuestra tabla reivindicativa, evidentemente a la baja. Este acuerdo, que es lo que la empresa ha difundido, contiene puntos que la Empresa ya había empezado a aplicar a raíz de las negociaciones con el Comité de Huelga del SUT y conseguidos gracias a la presión real de la huelga, y también algunos procedimientos que la empresa ya llevaba a cabo antes de la huelga; y por otra parte llega a establecer procedimientos que impiden demandar directamente la empresa para reclamar categorías, limitando el derecho que tenemos a hacerlo según la legalidad vigente.

El motivo que tenía la empresa para hacer este "acuerdo" es intentar desconvocar ellos la huelga que habíamos convocado nosotros para intentar evitar negociar realmente todos los puntos de la tabla reivindicativa. Esto lo convierte en un acuerdo absolutamente fraudulento, que el único objetivo que tiene es eliminar nuestro derecho fundamental a la huelga.
 
Además, ni al acuerdo que han difundido ni los comunicados que han hecho llegar a los trabajadores han especificado claramente quien firmaba el acuerdo, de qué huelga hablaban ni con qué comité (de huelga o de empresa) era con el que habían pactado.
 
Por lo tanto, dejemos las cosas claras: LA HUELGA NO HA ACABADO, y el Comité firmante NO es el Comité de Huelga del SUT, sino los cargos de la empresa que están en el Comité de Empresa a través de UGT y que defienden los intereses de la Empresa, no los de los trabajadores y trabajadoras. Eso sí, la tabla reivindicativa ha sido reformulada para seguir reclamando aquellos puntos que quedan pendientes.

Como cada vez que MagmaCultura ha inventado una nueva estrategia para vulnerar nuestros derechos, impugnaremos el arreglo de la empresa. Ahora mismo seguimos teniendo los mismos motivos (o más) para mantener la organización de la plantilla y hacer huelga. Ellos tienen el poder a corto plazo de imponer decisiones injustas, abusivas e incluso ilegales. Pero esto lo podemos contrarrestar con la organización de los trabajadores, denunciando sus abusos, y sobre todo, imponiendo nuestra fuerza, que es privarles de nuestro trabajo, su beneficio, a través de la huelga.
 
Después de unos días de suspensión cautelar, el día 28 de junio se ha retomado la huelga de forma indefinida mientras la asamblea de huelguistas no decida lo contrario. Seguido con la línea anti-huelguística y ilegal, a pesar de haber un auto de medidas cautelares obligando a la empresa a no sustituir a los huelguistas, la empresa se las salta y sigue haciéndolo en varios centros.

Sin embargo, a raíz de las diversas convocatorias hasta ahora realizadas hemos obtenido ya una serie de mejoras en nuestras condiciones de trabajo que de otro modo la empresa no nos hubiera dado nunca. Pero nuestras reclamaciones no se detienen ahí, creemos que aún quedan muchas cosas por reclamar, muchos centros en los que se siguen aplicando categorías por debajo de las funciones, donde no se recuperan los festivos, donde las empresas imponen las vacaciones, donde no aplica el convenio del sector (sin querer decir con esto que sea la panacea). Por ello, seguimos adelante con la huelga para poder conseguir, en todas las empresas del sector que se unan, la tabla reivindicativa mínima siguiente:

- El paso a indefinidos de TODOS los trabajadores contratados en fraude de ley. Fin de la contratación temporal en fraude de ley y garantía de subrogación completa (independientemente de la antigüedad).
- Eliminación inmediata de la discriminación salarial y de jornada por centros actual.
- Equiparación salarial de las categorías de vendedor de entradas, controlador e informador. Salario mínimo de 18.000 euros anuales.


¡COMPAÑEROS, COMPAÑERAS, UNÍOS A LA HUELGA!

(más abajo en castellano)

La plantilla del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) s’uneix a la vaga a partir del 6 de juny

Coincidint amb la 12a jornada de vaga convocada en alguns centres de l’empresa Magmacultura, el divendres 25 de maig s’ha comunicat l’adhesió a les convocatòries de vaga de la plantilla el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Aquesta adhesió s’ha produït després d’una sèrie d’assemblees i contactes de la plantilla subcontractada del MNAC amb les plantilles dels centres que estan realitzant les aturades.

Fins ara s’han realitzat els següents dies de vaga: 03/04, 12/04, 19/04, 26/04, 03/05, 05/05, 10/05, 17/05, 22/05, 23/05, 24/05 i 25/05, als centres de Museu Picasso, CCCB, MACBA i Sala Ciutat gestionats per Magmacultura.

L’assemblea de vaguistes celebrada avui al migdia ha decidit mantenir la vaga els propers dies, coincidint amb la inauguració de l’exposició temporal.

El seguiment de la vaga és del 95% en els centres afectats (no la segueixen una part dels coordinadors i caps d’equip) però l’empresa Magmacultura SL redueix l’impacte de la vaga mitjançant personal d’altres centres o contractat posteriorment a la convocatòria. En particular al Museu Picasso, Magmacultura ha contractat a 40 nous treballadors amb l’excusa de l’obertura de la inauguració de l’exposició temporal per minimitzar l’impacte de la vaga. 

L’empresa Magmacultura ja va ser condemnada a pagar una indemnització al Sindicat SUT i als treballadors vaguistes per vulneració del dret de vaga per part del Jutjat Social nº1 de Barcelona per la imposició de “serveis de seguretat i manteniment” abusius al Museu Picasso a l'inici de la vaga. Malgrat això, persisteix en la seva vulneració del dret de vaga encara que de diferent manera.

La plantilla del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) s’uneix a les convocatòries de vaga a partir del 31 de maig

El passat 5 d’abril de 2018, la plantilla del Museu d’Història de Barcelona, gestionat per l'empresa subcontractista Expertus Multiservicios, va celebrar eleccions sindicals en les que van resultar escollits tres membres de Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT) com a delegats de personal (és a dir, la totalitat dels delegats de personal).

La Secció Sindical de SUT a Expertus Multiservicios va registrar el passat divendres 18 de maig una convocatòria de vaga pels dies 31 de maig i 6 de maig, amb caràcter indefinit a partir de llavors, pel centre del Museu d'Història de Barcelona (MUHBA).

Les motivacions que porten a la vaga als treballadors d’aquest centre són les mateixes per les quals es movilitzen la resta de museus. Tanmateix, cal ressaltar que durant anys se’ls ha estat aplicant fraudulentament un conveni d’empresa firmat per una representació que no es corresponia al seu centre. El detonant de la vaga ha estat però els nous plecs del concurs que, de forma totalment arbitrària, separen en dues categories diferents als treballadors que fins ara han fet les mateixes funcions. És un exemple clar de l’estratègia de l’Institut de Cultura de Barcelona de reconèixer de paraula el conveni del sector però per aplicar-lo d’una manera distorsionada per tal de mantenir la situació anterior. En particular, per la mateixa posició, es posen dues categories diferents segons sigui de matí o de tarda, amb l’únic objectiu de pagar per sota de la categoria corresponent en un dels dos casos.

El Comitè de Vaga de Ciut'art ha convocat vaga pel dia 31 de maig i pel 6 de juny

La Inspecció de Treball ha aixecat acta d’infracció a l’Empresa Ciut’art per substitució de vaguistes a la Fundació Miró, iniciant-se un procés sancionador que desembocarà en una multa que pot oscil·lar entre els 6.000€ i 30.000€.

Coincidint amb la incorporació del MUHBA a les convocatòries de vaga, el Comitè de Vaga de Ciut’art ha convocat vaga el 31 de maig i pel 6 de juny a la Fundació Miró, Museu del Disseny, Museu de la Música, Fabra i Coats, Fundació Tàpies i l’Arxiu Històric.

En l’última jornada conjunta de vaga amb la plantilla de Magmacultura, el passat dijous 17 de maig, el piquet va recórrer diversos museus de la ciutat (com la Casa Batlló, l’Arts de Santa Mònica, el Palau Güell o el Museu del Born) per tal d’invitar-los a unir-se a les convocatòries. Com a situació especialment rellevant, la Fundació Tàpies va haver de tancar les seves sales ja que les becàries amb les que la Direcció del museu volia substituir la plantilla vaguista es van negar a fer d’esquirols i es van sumar a la vaga, participant de l'assemblea que es va realitzar a continuació.

Aclariment sobre els comitè d’empresa i delegats de personal de les empreses afectades per les vagues

Una qüestió que hem observat que ha generat algunes confusions en alguns mitjans de premsa és la qüestió de la representació dels treballadors en les diverses empreses afectades per la vaga. Intentarem aclarir-ho:

A l’empresa Magmacultura, hi ha una Secció Sindical de SUT constituïda a nivell de l’empresa, amb tres delegats de personal a L’Auditori de Barcelona (el servei d'acomodació està gestionat per Magmacultura). Als museus de Magmacultura hi ha un Comitè d’Empresa amb membres d’UGT que va ser votat únicament per un 13% de la plantilla. Actualment, s’està promovent un procés de revocació d’aquest Comitè d’Empresa però tant l’Empresa com UGT es neguen a facilitar la informació pertinent a la plantilla.

A l’empresa Ciut’art, hi ha una Secció Sindical de SUT que compta amb 8 dels 9 membres del Comitè d’Empresa. El 9è membre del Comitè d’Empresa és d’UGT. De fet, forma part de la Direcció de l’Empresa i participa a les reunions amb el Comitè de Vaga com a representant de l’Empresa la qual cosa és només una mostra del grau de putrefacció dels anomenats sindicats “majoritaris” que millor caldria anomenar “empreses de serveis sindicals”.

A l’empresa Expertus Multiservivios, al centre del MUHBA, on s’ha convocat recentment vaga, hi ha una Secció Sindical de SUT i la totalitat dels tres delegats de personal són membres del sindicat SUT.

En relació a l'acord de l'ICUB amb l'ACELLEC, CCOO i UGT

Com ja vam avançar en el comunicat enviat el 9 de maig, l’acord firmat per l’ICUB amb CCOO, UGT i la patronal ACELLEC, lluny de representar una solució a la problemàtica als museus de Barcelona, ha suposat un increment de la conflictivitat tal com era d’esperar en relació a un acord firmat per organitzacions teòricament “majoritàries” però sense cap tipus de contacte real amb les plantilles.

Es tracta d'un acord cosmètic per intentar posar fre a les reclamacions de les plantilles dels museus i un intent de rentat de cara necessari per UGT i CCOO que no han tirat endavant cap mobilització en aquest sector. D’aquesta manera s’intenta posar un sostre a les reivindicacions de les plantilles i del Sindicat SUT, negociant a la baixa en base a una mobilització que no només no han organitzat sinó a la que s’han oposat i se segueixen oposant.

No és casualitat que l'acord arribi en el moment actual i després d'una sèrie de mobilitzacions de les que han estat absents els sindicats firmants. D'altra banda, l'acord no recull cap tipus de retroactivitat per rescabalar les plantilles que han estat contractades durant anys amb salaris substancialment inferiors als del conveni sectorial, ni és d'aplicació als museus que no depenen de l'ICUB (MNAC, CCCB, Fundació Tàpies, la Sagrada Família, etc.).

L’acord, malgrat que es vesteixi de millora pels treballadors, és més aviat un acord per protegir la quota de mercat de les empreses associades a l’ACELLEC en les licitacions de l’ICUB, motiu pel qual no hem volgut participar en una taula que tenia aquest objectiu implícit des del primer moment.

La transcendència real d'aquest acord no és l'aplicació del conveni del lleure en el museus (cosa que es desprèn de l'àmbit funcional del mateix conveni i del Dictamen emès pel Consell de Relacions Laborals a petició de SUT) sinó la garantia de que els concursos es realitzaran segons la conveniència de les empreses de l'ACELLEC, garantint que obtinguin els mateixos beneficis que abans.

La qüestió és que una menció genèrica al conveni del sector no resol gran part de les problemàtiques reals per les quals es mobilitzen les plantilles: categories mal aplicades, contractes temporals fraudulents, etc. És per això que no era difícil de preveure que, enlloc d'apaivagar els ànims, aquest "acord" produirà la reacció contrària.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La plantilla del Museo Nacional de Arte de Cataluña (MNAC) se une a la huelga a partir del 6 de junio

Coincidiendo con la 12ª jornada de huelga convocada en algunos centros de la empresa MagmaCultura, el viernes 25 de mayo se comunicó la adhesión a las convocatorias de huelga de la plantilla el Museo Nacional de Arte de Cataluña (MNAC). Esta adhesión se ha producido después de una serie de asambleas y contactos de la plantilla subcontratada del MNAC con las plantillas de los centros que están realizando las paradas.

Hasta ahora se han realizado los siguientes días de huelga: 03/04, 12/04, 19/04, 26/04, 03/05, 05/05, 10/05, 17/05, 22/05, 23/05, 24/05 y 25/05, en los centros de Museo Picasso, CCCB, MACBA y Sala Ciutat gestionados por MagmaCultura.

La asamblea de huelguistas celebrada hoy al mediodía ha decidido mantener la huelga los próximos días, coincidiendo con la inauguración de la exposición temporal.

El seguimiento de la huelga es del 95% en los centros afectados (no la siguen una parte de los coordinadores y jefes de equipo) pero la empresa MagmaCultura SL reduce el impacto de la huelga mediante personal de otros centros o contratado posteriormente a la convocatoria. En particular en el Museo Picasso, MagmaCultura ha contratado a 40 nuevos trabajadores con la excusa de la apertura de la inauguración de la exposición temporal para minimizar el impacto de la huelga.

La empresa MagmaCultura ya fue condenada a pagar una indemnización al Sindicato SUT y los trabajadores huelguistas por vulneración del derecho de huelga por parte del Juzgado Social nº1 de Barcelona por la imposición de "servicios de seguridad y mantenimiento" abusivos en el Museo Picasso al inicio de la huelga. Sin embargo, persiste en su vulneración del derecho de huelga aunque de diferente manera.

La plantilla del Museo de Historia de Barcelona (MUHBA) se une a las convocatorias de huelga a partir del 31 de mayo

El pasado 5 de abril de 2018, la plantilla del Museo de Historia de Barcelona, gestionado por la empresa subcontratista Expertus Multiservicios, celebró elecciones sindicales en las que resultaron elegidos tres miembros de Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) como  delegados de personal (es decir, la totalidad de los delegados de personal).

La Sección Sindical de SUT en Expertus Multiservicios registró el pasado viernes 18 de mayo una convocatoria de huelga para los días 31 de mayo y 6 de mayo, con carácter indefinido a partir de entonces, para el centro del Museo de Historia de Barcelona (MUHBA).

Las motivaciones que llevan a la huelga a los trabajadores de este centro son las mismas por las que se movilizan el resto de museos. Sin embargo, cabe resaltar que durante años se les ha estado aplicando fraudulentamente un convenio de empresa firmado por una representación que no se correspondía en su centro. El detonante de la huelga ha sido sin embargo los nuevos pliegos del concurso que, de forma totalmente arbitraria, separan en dos categorías diferentes a los trabajadores que hasta ahora han hecho las mismas funciones. Es un ejemplo claro de la estrategia del Instituto de Cultura de Barcelona que reconoce de palabra el convenio del sector pero que luego lo aplicar de una manera distorsionada para mantener la situación anterior. En particular, por la misma posición, se ponen dos categorías diferentes según sea de mañana o de tarde, con el único objetivo de pagar por debajo de la categoría correspondiente en uno de los dos casos.

El Comité de Huelga de Ciut'art ha convocado huelga para el día 31 de mayo y el 6 de junio

La Inspección de Trabajo ha levantado acta de infracción a la Empresa Ciut'art por sustitución de huelguistas en la Fundación Miró, iniciándose un proceso sancionador que desembocará en una multa que puede oscilar entre los 6.000 € y 30.000 €.

Coincidiendo con la incorporación del MUHBA a las convocatorias de huelga, el Comité de Huelga de Ciut'art ha convocado huelga el 31 de mayo y el 6 de junio en la Fundació Miró, Museu del Disseny, Museu de la Música, Fabra i Coats, Fundació Tàpies y el Archivo Histórico.

En la última jornada conjunta de huelga con la plantilla de MagmaCultura, el pasado jueves 17 de mayo, el piquete recorrió varios museos de la ciudad (como la Casa Batlló, el Arts de Santa Mónica, el Palau Güell o el Museo del Born) para invitarles a unirse a las convocatorias. Como situación especialmente relevante, la Fundació Tàpies tuvo que cerrar sus salas ya que las becarias con las que la Dirección del museo quería sustituir la plantilla huelguista se negaron a hacer de esquiroles y se sumaron a la huelga, participando de la asamblea que se realizó a continuación.

Aclaración sobre los comité de empresa y delegados de personal de las empresas afectadas por las huelgas

Una cuestión que hemos observado que ha generado algunas confusiones en algunos medios de prensa es la cuestión de la representación de los trabajadores en las diversas empresas afectadas por la huelga. Intentaremos aclararlo:

En la empresa MagmaCultura, hay una Sección Sindical de SUT constituida a nivel de la empresa, con tres delegados de personal en el Auditori de Barcelona (el servicio de acomodación está gestionado por MagmaCultura). En los museos de MagmaCultura hay un Comité de Empresa con miembros de UGT que fue votado únicamente por un 13% de la plantilla. Actualmente, se está promoviendo un proceso de revocación de este Comité de Empresa pero tanto la Empresa como UGT se niegan a facilitar la información pertinente a la plantilla.

En la empresa Ciut'art, hay una Sección Sindical de SUT que cuenta con 8 de los 9 miembros del Comité de Empresa. El 9º miembro del Comité de Empresa es de UGT. De hecho, forma parte de la Dirección de la Empresa y participa en las reuniones con el Comité de Huelga como representante de la Empresa lo cual es sólo una muestra del grado de putrefacción de los llamados sindicatos "mayoritarios" que mejor sería llamar "empresas de servicios sindicales".

En la empresa Expertus Multiservivios, en el centro del MUHBA, donde se ha convocado recientemente huelga, hay una Sección Sindical de SUT y la totalidad de los tres delegados de personal son miembros del sindicato SUT.

En relación al acuerdo del ICUB con la ACELLEC, CCOO y UGT

Como ya avanzamos en el comunicado enviado el 9 de mayo, el acuerdo firmado por el ICUB con CCOO, UGT y la patronal ACELLEC, lejos de representar una solución a la problemática en los museos de Barcelona, ha supuesto un incremento de la conflictividad tal como era de esperar en relación a un acuerdo firmado por organizaciones teóricamente "mayoritarias" pero sin ningún tipo de contacto real con las plantillas.

Se trata de un acuerdo cosmético para intentar poner freno a las reclamaciones de las plantillas de los museos y un intento de lavado de cara necesario para UGT y CCOO que no han sacado adelante ninguna movilización en este sector. De esta manera se intenta poner un techo a las reivindicaciones de las plantillas y del Sindicato SUT, negociando a la baja en base a una movilización que no sólo no han organizado sino a la que se han opuesto y se siguen oponiendo.

No es casualidad que el acuerdo llegue en el momento actual y tras una serie de movilizaciones de las que han estado ausentes los sindicatos firmantes. Por otra parte, el acuerdo no recoge ningún tipo de retroactividad para resarcir las plantillas que han sido contratadas durante años con salarios sustancialmente inferiores a los del convenio sectorial, ni es de aplicación en los museos que no dependen del ICUB (MNAC, CCCB, Fundació Tàpies, la Sagrada Familia, etc.).

El acuerdo, aunque se vista de mejora para los trabajadores, es más bien un acuerdo para proteger la cuota de mercado de las empresas asociadas a la ACELLEC en las licitaciones del ICUB, por lo que no hemos querido participar en una mesa que tenía este objetivo implícito desde el primer momento.

La trascendencia real de este acuerdo no es la aplicación del convenio del ocio en los museos (lo que se desprende del ámbito funcional del mismo convenio y del Dictamen emitido por el Consejo de Relaciones Laborales a petición de SUT) sino la garantía de que los concursos se realizarán según la conveniencia de las empresas de la ACELLEC, garantizando que obtengan los mismos beneficios que antes.

La cuestión es que una mención genérica al convenio del sector no resuelve gran parte de las problemáticas reales por las que se movilizan las plantillas: categorías mal aplicadas, contratos temporales fraudulentos, etc. Es por eso que no era difícil prever que, en lugar de apaciguar los ánimos, este "acuerdo" producirá la reacción contraria.

(más abajo en castellano)

Al finalitzar la primera jornada de vaga, els treballadors dels diferents museus en vaga de Barcelona, s’han reunit en Assemblea per tal de valorar la jornada.

La valoració és positiva per com s’ha afrontat l’acció coordinada d’empreses i institucions per restringir el dret i l’efectivitat de la vaga.

Aquestes empreses i institucions poden posar alguns obstacles, parcialment efectius durant algún temps, però no podran evitar ni les mobilitzacions, ni l’organització, ni les reivindicacions dels vaguistes dels museus de Barcelona a mig termini.

Imposició de “serveis de seguretat” i substitució de vaguistes

La primera jornada de vaga ha estat marcada per l’imposició per part de les empreses Magmacultura i Ciut’art de “serveis de seguretat” a través dels quals s’ha privat del dret de vaga sota amenaça d’acomiadament a 14 treballadors del Museu Picasso i a 5 de la Fundació Miró. Les empreses no s’han limitat a aquesta imposició sinó que s’han valgut de treballadors d’altres centres de treball per tal de substituir vaguistes al Museu Picasso, a la Fundació Miró i al CCCB. La Fundació Tàpies ha obert substituint els vaguistes per becaris.

Així doncs, ens trobem davant d’una ofensiva contra el dret de vaga dels treballadors dels museus avalada per l’Ajuntament de Barcelona i portada a terme per Magmacultura (afiliada de la patronal CECOT) i Ciu’tart.

Aquesta ofensiva en la regressió dels drets fonamentals dels treballadors s’explica com a reacció de la Patronal per les creixents movilitzacions dels treballadors dels museus de Barcelona que estan lluita contra la subcontractació, per l’equiparació de les seves condicions amb les del sector i per la consolidació de jornada i continuitat laboral.

La fal·làcia dels “serveis de seguretat”

Aquests “serveis de seguretat” són completament il·legals perquè cap dels treballadors cridats a la vaga realitza funcions de seguretat ja que aquestes funcions estan externalitzades a empreses de seguretat específiques (Prosegur en el cas de la Fundació Miró, Expertus i Ilunion en el cas del Museu Picasso). En cap de les convocatòries anteriors s’havien fixat i es tracta d’una treta per frenar les vagues al sector.

Seguiment de la vaga

La vaga ha tingut un seguiment pràcticament complet exceptuant els treballadors que l’empresa ha agafat com a ostatges a través dels “serveis de seguretat” i d’alguns caps d’equip i coordinadors que s’han prestat a fer la feina dels seus subordinats.

Malgrat això, el Museu de la Música, la Sala Ciutat, el Museu del Disseny i el servei de sala de l’Arxiu Històric de Barcelona no han obert.

La Fundació Miró ha obert només amb el personal designat com a “servei de seguretat”. Això demostra per si sol que el “servei de seguretat” és un artifici per buidar de contingut la vaga, la qual cosa ha estat posada en coneixement d’Inspecció de Treball que ha cursat visita al centre.

El Museu Picasso també volia obrir combinant els “serveis de seguretat” amb esquirolatge basat en treballadors d’altres centres, com també ha fet Magmacultura en el cas del CCCB. Malgrat això, un piquet informatiu composat per treballadors de diversos museus i altres afiliats i simpatitzants del sindicat s’ha concentrat per protestar per les actuaciones patronals i en defensa del dret de vaga, i gràcies a la solidaritat dels qui anaven a visitar el Museu Picasso el nombre de visitants ha estat irrisori malgrat la vulneració del dret de vaga.

Suspensió de la vaga fins el 12 d’abril

Un cop realitzada la jornada de vaga d’avui, la convocatòria es suspèn cautelarment fins dijous 12 d’abril.

Per demà dimecres 4 d’abril de 2018 hi ha prevista una reunió amb les empreses en la seu del Departament de Treball.

En relació a la suposada proposta de mediació de l’Ajuntament de Barcelona

Alguns mitjans s’han fet ressò d’una declaració de l’Ajuntament de Barcelona segons la qual es proclamava mediador en el conflicte.

No ens ha arribat cap proposta de mediació per part de l’Ajuntament de Barcelona. Per l’experiència fins ara, aquest tipus de declaracions les fan de cara a la galeria i sense cap intenció de portar-les a terme.

L’Ajuntament de Barcelona és un component de la part patronal d’aquest conflicte per la qual cosa una mediació per part seva (si fós alguna cosa més que una declaració buida més) seria el mateix que si Magmacultura o Ciut’art pretenguessin erigir-se en mediadores del seu propi conflicte.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

(més amunt en català)

Al finalizar la primera jornada de huelga, los trabajadores de los diferentes museos en huelga de Barcelona, se han reunido en Asamblea para valorar la jornada.

La valoración es positiva por cómo se ha afrontado la acción coordinada de empresas e instituciones para restringir el derecho y la efectividad de la huelga.

Estas empresas e instituciones pueden poner algunos obstáculos, parcialmente efectivos durante algún tiempo, pero no podrán evitar ni las movilizaciones, ni la organización, ni las reivindicaciones de los huelguistas de los museos de Barcelona a medio plazo.

Imposición de "servicios de seguridad" y sustitución de huelguistas

La primera jornada de huelga ha sido marcada por la imposición por parte de las empresas MagmaCultura y Ciut'art de "servicios de seguridad" a través de los cuales se ha privado del derecho de huelga bajo amenaza de despido a 14 trabajadores del Museo Picasso ya 5 de la Fundació Miró. Las empresas no se han limitado a esta imposición sino que se han valido de trabajadores de otros centros de trabajo para sustituir huelguistas en el Museo Picasso, la Fundació Miró y el CCCB. La Fundació Tàpies ha abierto sustituyendo los huelguistas por becarios.

Así pues, nos encontramos ante una ofensiva contra el derecho de huelga de los trabajadores de los museos avalada por el Ayuntamiento de Barcelona y llevada a cabo por MagmaCultura (afiliada de la patronal CECOT) y Ciu'tart.

Esta ofensiva en la regresión de los derechos fundamentales de los trabajadores se explica como reacción de la Patronal por las crecientes movilizaciones de los trabajadores de los museos de Barcelona que están lucha contra la subcontratación, para la equiparación de sus condiciones con las del sector y por la consolidación de jornada y continuidad laboral.

La falacia de los "servicios de seguridad"

Estos "servicios de seguridad" son completamente ilegales porque ninguno de los trabajadores llamados a la huelga realiza funciones de seguridad ya que estas funciones están externalizadas a empresas de seguridad específicas (Prosegur en el caso de la Fundació Miró, Expertus y Ilunion en el caso del Museo Picasso). En ninguna de las convocatorias anteriores se habían fijado y se trata de una treta para frenar las huelgas en el sector.

Seguimiento de la huelga

La huelga ha tenido un seguimiento prácticamente completo exceptuando los trabajadores que la empresa ha tomado como rehenes a través de los "servicios de seguridad" y de algunos jefes de equipo y coordinadores que se han prestado a hacer el trabajo de sus subordinados.

A pesar de ello, el Museo de la Música, la Sala Ciutat, el Museu del Disseny y el servicio de sala del Archivo Histórico de Barcelona no han abierto.

La Fundació Miró ha abierto sólo con el personal designado como "servicio de seguridad". Esto demuestra por sí solo que el "servicio de seguridad" es un artificio para vaciar de contenido la huelga, lo que ha sido puesto en conocimiento de Inspección de Trabajo que ha cursado visita al centro.

El Museo Picasso también quería abrir combinando los "servicios de seguridad" con esquirolaje basado en trabajadores de otros centros, como también ha hecho MagmaCultura en el caso del CCCB. A pesar de ello, un piquete informativo compuesto por trabajadores de varios museos y de otros afiliados y simpatizantes del sindicato se ha concentrado para protestar por las actuaciones patronales y en defensa del derecho de huelga, y gracias a la solidaridad de los que iban a vistar el Museo Picasso el número de visitantes ha sido irrisorio a pesar de la vulneración del derecho de huelga.

Suspensión de la huelga hasta el 12 de abril

Una vez realizada la jornada de huelga de hoy, la convocatoria se suspende hasta el jueves 12 de abril.

Para mañana miércoles 4 de abril de 2018 está prevista una reunión con las empresas en la sede del Departamento de Trabajo.

En relación a la supuesta propuesta de mediación del Ayuntamiento de Barcelona

Algunos medios se han hecho eco de una declaración del Ayuntamiento de Barcelona según la cual se proclamaba mediador en el conflicto.

No nos ha llegado ninguna propuesta de mediación por parte del Ayuntamiento de Barcelona. Por la experiencia hasta ahora, este tipo de declaraciones las hacen de cara a la galería y sin ninguna intención de llevarlas a cabo.

El Ayuntamiento de Barcelona es un componente de la parte patronal de este conflicto por lo que una mediación por su parte (si fuera algo más que una declaración vacía más) sería lo mismo que si MagmaCultura o Ciut'art pretendieran erigirse en mediadoras de su propio conflicto.

 

L’Assemblea de vaguistes realitzada en el dia d’avui 2 d’abril de 2018 ha pres les següents decisions que els Comitès de Vaga han recollit i traslladat a les empreses i a la mediació:

1) La imposició de “serveis de seguretat” abusius és una restricció del dret de vaga d’una dimensió i gravetat inaudites i que suposa un intent d’eliminació del dret de vaga dels treballadors dels museus i, per aquest motiu, no es desconvoca la jornada de vaga del 3 d’abril de 2018.

2) Malgrat això, l’assemblea valora el procés de negociació que van proposar les empreses i està disposada a suspendre cautelarment la vaga, un cop feta aquesta primera jornada, fins dijous 12 d’abril de 2018 per tal de realitzar les reunions proposades per la part empresarial. En el benentès que aquesta suspensió podria aixecar-se automàticament en cas que les empreses adoptessin mesures repressives derivades de l’exercici del dret de vaga.

La vaga està convocada en els museus següents: Museu Picasso, Sala Ciutat, MACBA i CCCB (Magmacultura); Museu del Disseny, Arxiu Històric, Fabra i Coats, Museu de la Música, Fundació Tàpies, Fundació Miró, CCCB (Ciutart).

Twitter: @vaga_magma @vaga_ciutart 

Imposició de serveis de “seguretat” en base a un decret franquista

 

En la reunió d’avui a la seu del Departament de Treball, les empreses han imposat un serveis mínims de “seguretat” que suposen l’anul·lació completa del dret de vaga dels treballadors dels museus de Barcelona.

 

Amparant-se en l’al·legació de que cal garantir la “seguretat” de les obres d’art, les empreses han determinat uns serveis de “seguretat” que en realitat serveixen per obrir els museus fins i tot amb un seguiment complet de la vaga.

 

Basant-se en una interpretació delirant d’un decret franquista (RDL 17/1977), les empreses Magmacultura i  Ciut’art han fixat uns serveis de “seguretat” que suposen el 63% del personal de sala al Museu Picasso i del 57% del personal de sala a la Fundació Miró.

 

 

L’eliminació del dret de vaga amb l’excusa de la “seguretat”

 

Els serveis de seguretat dels museus estan externalitzats a empreses específiques de seguretat privada que són les realment encarregades de la seguretat de les obres d’art. A més, les sales estan equipades amb càmeres de videovigilància i el personal que està cridat a la vaga no té habilitació legal per realitzar funcions de seguretat. És per tant completament arbitrari restringir el dret de vaga dels informadors dels museus amb l'excusa de la seguretat.

 

Tampoc els antecedents avalen la maniobra de les empreses, ja que no ha calgut servei de “seguretat” en cap de les vagues prèvies als museus de Barcelona sense que s’hagi produït cap incident en la seguretat dels quadres.

 

Les empreses han començat a citar aquesta tarda a treballadors que són privats del dret de vaga sota amenaça d’una sanció que pot arribar a l’acomiadament. Magmacultura en particular ha enviat una circular a tots els treballadors i treballadors del Museu Picasso amenaçant-los de que el mer fet de participar en la vaga pot tenir conseqüències disciplinàries.

 

 

Suspensió cautelar de la vaga i impugnació dels serveis de “seguretat”

 

Després de valorar el clima d’amenaces i restricció del dret de vaga generat per les empreses, aquest vespre, l’Assemblea de vaguistes ha decidit suspendre cautelarment la convocatòria de demà, mantenint les següents, per tal de valorar la situació i decidir els passos.

 

Els Comitès de Vaga impugnaran la decisió abusiva que vulnera els drets fonamentals dels treballadors.

Twitter: @vaga_magma @vaga_ciutart

(más abajo en castellano)

Alguns mitjans s’han fet ressò d’un comunicat de Magmacultura (al que no hem tingut accés directe) i en el que se suposa que l’empresa es mostra “sorpresa” davant la vaga convocada pel Sindicat SUT “al marge” del comitè d’empresa i “sense que hagi existit cap procés d’informació o negociació prèvia”.

Sobre la suposada “sorpresa” de Magmacultura 

No es pot entendre la “sorpresa” de Magmacultura donada la quantitat de comunicacions que se li ha fet arribar des de la Secció Sindical de SUT des de la seva constitució i que no han obtingut resposta. Com tampoc han obtingut resposta totes les queixes, suggerències i reclamacions que se li han fet arribar per part de la plantilla a través de coordinadors, caps d’equip, etc. 

El que trasllueix la “sorpresa” de Magmacultura (en el cas que no sigui una simple impostura) és una situació de no acceptació de la realitat, situació en la que es troba des de la creació de la Secció Sindical de SUT. 

El Comitè d’Empresa de Magmacultura només va ser votat pel 13% de la plantilla

Magmacultura es “sorprèn” específicament de que la convocatòria de vaga del Sindicat SUT sigui “al marge” del Comitè d’Empresa. 

En primer lloc, el Comitè d’Empresa de Magmacultura és un òrgan en el que només es va presentar una llista (UGT), que només va ser votada per 70 dels 549 treballadors. És a dir, només un 13% de la plantilla va votar a favor d’aquest Comitè (adjuntem l’acta de les eleccions).

En segon lloc, el Comitè d’Empresa d’UGT no només no ha estat escollit per una part representativa de la plantilla sinó que ha actuat com un mer Comitè-titella de l’Empresa, firmant rebaixes de condicions i un conveni per sota de les condicions del sector. La plantilla no s’ha sentit mai defensada pel Comitè i aquest és el motiu de que hagi trobat en la Secció Sindical de SUT els mitjans alternatius per fer valdre les seves reivindicacions.

En tercer lloc, no és cert que el Sindicat SUT no tingui representació a l’empresa ja que els tres delegats de personal del centre de treball de L’Auditori són precisament d’aquest sindicat. En qualsevol cas, quan Magmacultura pretén que qualsevol negociació ha de passar exclusivament pel Comitè d’Empresa està defensant ni més ni menys que la restricció del dret fonamental a la llibertat sindical i de l’exercici del dret de vaga, encara més quan es fan servir pressions contra la plantilla amb aquest argument.

Què s’amaga darrera de la imatge projectada per Magmacultura?

Magmacultura es publicita en el seu comunicat com una Empresa que paga salaris que s’ajusten al conveni del sector, que ha col·laborat amb la taula de treball convocada per l’ICUB, etc.

El que no explica és que les taules salarials són diferents a cada centre de treball (amb diferències salarials entre centres de fins a 4€ per hora pel mateix lloc de treball) o que les jornades màximes anuals són de 1695h en alguns centres mentre que en altres són de 1809 hores, és a dir, 114 hores anuals de diferència. Aquestes discriminacions són alguns dels motius de la vaga.

Cal aturar-nos un moment en la famosa Taula de Treball de l’ICUB que surt a col·lació cada cop que el Sindicat SUT convoca una vaga en algun museu de Barcelona. El resultat immediat d’aquesta Taula és que les condicions dels treballadors es modifiquen en cada concurs com si fos la subhasta del peix generant precisament tota una gama de diferents salaris pel mateix lloc de treball. Un altre resultat és que la subrogació del personal està només garantida a qui tingui un any d’antiguitat, malgrat la reiterada jurisprudència del TJUE en relació a la successió de plantilles i l’obligació de subrogar la totalitat del personal en activitats fundades en la mà d’obra. Només la pressió del Sindicat ha fet que es garantís la subrogació total del personal. Un tercer resultat de la Taula és que els concursos recullen categories inferiors en lloc d’aplicar la categoria d’Informador al conjunt de la plantilla (que és la que es correspon a les funcions realitzades). Per tot això, sota l’aparença d’una millora (minsa) de les condicions la Taula de Treball ha servit per intentar bloquejar les millores reals que reclamen els treballadors i treballadores dels museus. 

Més centres s’afegeixen a les vagues convocades: la vaga s’amplia al MACBA i al CCCB

Les plantilles del MACBA i el CCCB de Magmacultura han decidit unir-se a la convocatòria i la Secció Sindical de SUT ha presentat aquest matí l’ampliació corresponent de l’àmbit de la vaga a partir del 3 d’abril. La plantilla del CCCB de Ciut’art ja s’havia unit a la convocatòria inicial.

Els centres afectats per les vagues convocades pel sindicat SUT queden, de moment i a l’espera d’eventuals adhesions addicionals, així:

27 de març: Museu Picasso i Sala Ciutat (Magmacultura); Museu del Disseny, Arxiu Històric, Fabra i Coats, Museu de la Música, Fundació Tàpies, Fundació Miró, CCCB (Ciutart).

3 i 5 d’abril: Museu Picasso, Sala Ciutat, MACBA i CCCB (Magmacultura); Museu del Disseny, Arxiu Històric, Fabra i Coats, Museu de la Música, Fundació Tàpies, Fundació Miró, CCCB (Ciutart).

A partir del 5 d’abril la vaga es convertirà en indefinida als centres de Magmacultura i eventualment a Ciut’art si ho decideix l’Assemblea de vaguistes.

Pròxima reunió dilluns 26 de març dels Comitès de Vaga amb les empreses

El Departament de Treball ha citat a les empreses i als Comitès de Vaga de Ciut’art i de Magmacultura a sengles actes de mediació el dilluns 26 de març al matí. 

A mode de conclusió

La reacció de l’ICUB i de les empreses subcontractistes davant de les convocatòries de vaga és sempre de “sorpresa” perquè, segons la institució i les empreses, les condicions dels treballadors són ja satisfactòries. Això equival a una extrema capacitat d’autosuggestió i autoengany o bé, més probablement, a una estratègia de cara a l’opinió pública. 

Ara bé, tothom sap que els treballadors no fem vaga per esport i ningú passa pels sacrificis inherents a l’exercici del dret de vaga si no té motius fundats per fer-ho. 

La reflexió que haurien de fer Magmacultura i l’ICUB és: per què fan vaga els treballadors dels museus de Barcelona malgrat les seves taules de treball, els seus comitès-titella i la seva posada en escena general? 

La resposta és que mentre es mantinguin condicions discriminatòries i insuficients, mentre existeixi la subcontractació i s’hagin de garantir els beneficis d’empreses a costa de les condicions dels treballadors, seguiran havent-hi lluites i vagues per part de les plantilles dels museus de Barcelona en defensa de millores i del seu lloc de treball. És ben senzill d'entendre.

Més informació a: 

www.twitter.com/vaga_magma

www.twitter.com/vaga_ciutart

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 

(més amunt en català)

Algunos medios se han hecho eco de un comunicado de Magmacultura (al que no hemos tenido acceso directo) y en el que se supone que la empresa se muestra “sorprendida” ante la huelga convocada por el Sindicato SUT “al margen” del comité de empresa y “sin que haya existido ningún proceso de información o negociación previa”. 

Sobre la supuesta “sorpresa” de Magmacultura

No se puede entender la “sorpresa” de Magmacultura dada la cantidad de comunicaciones que se le han hecho llegar desde la Sección Sindical de SUT desde su constitución y que no han obtenido respuesta. Como tampoco han obtenido respuesta todas las quejas, sugerencias y reclamaciones que se le han hecho llegar por parte de la plantilla a través de coordinadores, jefes de equipo, etc. 

Lo que trasluce la “sorpresa” de Magmacultura (en el caso de que no sea una simple impostura) es una situación de no aceptación de la realidad, situación en la que se encuentra desde la creación de la Sección Sindical de SUT. 

El Comité de Empresa de Magmacultura sólo fue votado por el 13% de la plantilla

Magmacultura se “sorprende” específicamente de que la convocatoria de huelga del Sindicato SUT sea “al margen” del Comité de Empresa. 

En primer lugar, el Comité de Empresa de Magmacultura es un órgano en el que sólo se presentó una lista (UGT), que sólo fue votada por 70 de los 549 trabajadores. Es decir, sólo un 13% de la plantilla votó a favor de este Comité (adjuntamos el acta de las elecciones).

En segundo lugar, el Comité de Empresa de UGT no sólo no ha sido escogido por una parte representativa de la plantilla sino que ha actuado como un mero Comité-marioneta de la Empresa, firmando rebajas de condiciones y un convenio por debajo de las condiciones del sector. La plantilla no se ha sentido nunca defendida por el Comité y este es el motivo de que haya encontrado en la Sección Sindical de SUT los medios alternativos para hacer valer sus reivindicaciones.

En tercer lugar, no es cierto que el Sindicato SUT no tenga representación en la empresa ya que los tres delegados de personal del centro de trabajo de L’Auditori son precisamente de este sindicato. En cualquier caso, cuando Magmacultura pretende que cualquier negociación tiene que pasar exclusivamente por el Comité de Empresa está defendiendo ni más ni menos que la restricción del derecho fundamental a la libertad sindical y del ejercicio del derecho de huelga, todavía más cuando se ejercen presiones contra la plantilla con este argumento.

¿Qué se esconde tras la imagen proyectada por Magmacultura?

Magmacultura se publicita en su comunicado como una Empresa que paga salarios que se ajustan al convenio del sector, que ha colaborado con la mesa de trabajo convocada por el ICUB, etc.

Lo que no explica es que les tablas salariales son diferentes en cada centro de trabajo (con diferencias salariales entre centros de hasta 4€ por hora para el mismo puesto de trabajo) o que las jornadas máximas anuales son de 1695h en algunos centros mientras que en otros son de 1809 horas, es decir, 114 horas anuales de diferencia. Estas discriminaciones son algunos de los motivos de la huelga.

Debemos pararnos un momento en la famosa Mesa de Trabajo del ICUB que sale a colación cada vez que el Sindicato SUT convoca una huelga en algún museo de Barcelona. El resultado inmediato de esta Mesa es que las condiciones de los trabajadores se modifican en cada concurso como si fuera la subasta del pescado generando precisamente toda una gama de diferentes salarios por el mismo lugar de trabajo. Otro resultado es que la subrogación del personal está sólo garantizada a quien tenga un año de antigüedad, a pesar de la reiterada jurisprudencia del TJUE en relación a la sucesión de plantillas y la obligación de subrogar a la totalidad del personal en actividades fundadas en la mano de obra. Sólo la presión del Sindicato ha hecho que se garantizara la subrogación total del personal. Un tercer resultado de la Mesa es que los concursos recogen categorías inferiores en lugar de aplicar la categoría de Informador al conjunto de la plantilla (que es la que se corresponde a les funciones realizadas). Por todo eso, bajo la apariencia de una mejora (exigua) de las condiciones la Mesa de Trabajo ha servido para intentar bloquear las mejoras reales que reclaman los trabajadores y trabajadoras de los museuos. 

Más centros se añaden a las huelgas convocadas: la huelga se amplía al MACBA y al CCCB

Las plantillas del MACBA y el CCCB de Magmacultura han decidido unirse a la convocatoria y la Sección Sindical de SUT ha presentado esta mañana la ampliación correspondiente del ámbito de la huelga a partir del 3 de abril. La plantilla del CCCB de Ciut’art ya se había unido a la convocatoria inicial.

Los centros afectados por las huelgas convocadas por el sindicato SUT quedan, de momento y a la espera de eventuales adhesiones adicionales, así:

27 de marzo: Museu Picasso i Sala Ciutat (Magmacultura); Museu del Disseny, Arxiu Històric, Fabra i Coats, Museu de la Música, Fundació Tàpies, Fundació Miró, CCCB (Ciutart).

3 y 5 de abril: Museu Picasso, Sala Ciutat, MACBA i CCCB (Magmacultura); Museu del Disseny, Arxiu Històric, Fabra i Coats, Museu de la Música, Fundació Tàpies, Fundació Miró, CCCB (Ciutart).

A partir del 5 de abril la huelga se convertirá en indefinida en los centros de Magmacultura y eventualmente en Ciut’art si lo decide la Asamblea de huelguistas.

Próxima reunión lunes 26 de marzo de los Comités de Huelga con las empresas

El Departamento de Trabajo ha citado a las empresas y a los Comités de Huelga de Ciut’art y de Magmacultura a sendos actos de mediación el lunes 26 de marzo por la mañana.

A modo de conclusión

La reacción del ICUB y de las empresas subcontratistas ante las convocatorias de huelga es siempre de “sorpresa” porque, según la institución y las empresas, las condiciones de los trabajadores son ya satisfactorias. Esto equivale a una extrema capacidad de autosugestión y autoengaño o bien, más probablemente, a una estrategia de cara a la opinión pública. 

Ahora bien, todo el mundo sabe que los trabajadores no hacemos huelga por deporte y nadie pasa por los sacrificios inherentes al ejercicio del derecho de huelga si no tiene motivos fundados para hacerlo.

La reflexión que deberían hacer Magmacultura y el ICUB es: ¿por qué hacen huelga los trabajadores de los museos de Barcelona a pesar de sus mesas de trabajo, sus comités-marioneta y su puesta en escena general?

La respuesta es que mientras se mantengan condiciones discriminatorias e insuficientes, mientras exista la subcontratación y se hayan de garantizar los beneficios de empresas a costa de las condiciones de los trabajadores, seguirán habiendo luchas y huelgas por parte de las plantillas de los museos de Barcelona en defensa de mejoras y de su puesto de trabajo. Es bien sencillo de entender.

Más información en:

www.twitter.com/vaga_magma

www.twitter.com/vaga_ciutart

(más abajo en castellano) 

Companys i companyes, 

Des de la Secció Sindical de SUT a MagmaCultura s’han convocat jornades de vaga al Museu Picasso de Barcelona pels dies 27 de març i 3 d’abril. El dia 5 d’abril s’iniciarà una vaga indefinida en aquest centre si l’Empresa no accedeix a les reivindicacions decidides per l’assemblea. La convocatòria es farà extensiva a altres centres en la mesura en que s’hi adhereixin. La primera adhesió ha estat la plantilla de la Sala Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona – organitzada també amb el Sindicat SUT – que s’ha afegit als dies de vaga i a la vaga indefinida convocada.

La Secció Sindical de SUT a Ciut’art ha convocat també jornades de vaga els dies 27 de març, 3 d’abril i 5 d’abril que es podran transformar en vaga indefinida. Els centres afectats per la convocatòria són: Museu de la Música, Fundació Tàpies, Museu del Disseny, Arxiu Històric de Barcelona, Fundació Miró, CCCB i la Fabra i Coats.

Les dues convocatòries, s'han presentat de forma paral·lela amb la mateixa taula reivindicativa que recull les problemàtiques d’un sector en el que malgrat totes les vagues portades endavant encara hi ha una llarga llista d’atropellaments i arbitrarietats contra qui hi treballa:

                       Taula reivindicativa                 

 

·       Tots a fixos indefinits o fixos discontinus de l’empresa principal o subsidiàriament compromís indefinit de subrogació completa.

·       Eliminació dels acords d’hores complementàries obligatoris i consolidació de jornada.

·       Recuperació de festius treballats.

·       Categoria d’informador única.

·       Equiparació de tots els centres en jornada i salari (equiparació amb les condicions del Lleure que s’apliquen parcial i discriminatòriament).

·       Abrics, uniformes i calçat adequat. Plus de manteniment de vestuari.

·       Cobrament abans de finals de mes i entrega de nòmines sense petició i clares.

·       Consideració de l’hora de dinar com a temps efectiu de treball.

·       Mobiliari ergonòmic.

·       Possibilitat d’escollir els períodes vacacionals sense imposicions de l’empresa.

·       Superació automàtica de tots els períodes de prova actuals.

 

Contra la prepotència de la Patronal: Vaga Indefinida!

Per l'extensió de la lluita a totes les empreses i sectors!

 ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

(més amunt en català) 

Compañeros y compañeras, 

Desde la Sección Sindical de SUT en MagmaCultura se han convocado jornadas de huelga en el Museo Picasso de Barcelona para los días 27 de marzo y 3 de abril. El día 5 de abril se iniciará una huelga indefinida en este centro si la Empresa no accede a las reivindicaciones decididas por la asamblea. La convocatoria es hará extensiva a otros centros en la medida en la que se adhieran. La primera adhesión ha sido la plantilla de la Sala Ciutat del Ayuntamiento de Barcelona – organizada también con el Sindicato SUT – que se ha añadido a los días de huelga y a la huelga indefinida convocada.

La Sección Sindical de SUT en Ciut’art ha convocado también jornadas de huelga los días 27 de marzo, 3 de abril y 5 de abril que se podrán transformar en huelga indefinida. Los centros afectados por la convocatoria son: Museu de la Música, Fundació Tàpies, Museu del Disseny, Arxiu Històric de Barcelona, Fundació Miró, CCCB y la Fabra i Coats.

Las dos convocatorias, se han presentado de forma paralela con la misma tabla reivindicativa que recoge las problemáticas de un sector en el que a pesar de todas las huelgas llevadas a cabo todavía hay una larga lista de atropellos y arbitrariedades contra quienes trebajan en él:

                       Tabla reivindicativa                 

 

·   Todos a fijos indefinidos o fijos discontinuos de la empresa principal o subsidiariamente compromiso indefinido de subrogación completa.

·       Eliminación de los acuerdos de horas complementaries obligatorios y consolidación de jornada.

·       Recuperación de festivos trabajados.

·       Categoría de informador única.

·       Equiparación de todos los centros en jornada y salari (equiparación con las condiciones del Lleure que se aplican parcial y discriminatoriamente).

·       Abrigos, uniformes y calzado adecuado. Plus de mantenimiento de vestuario.

·       Cobro antes de fin de mes y entrega de nóminas sin petición y claras.

·       Consideración de la hora de comer como tiempo efectivo de trabajo.

·       Mobiliario ergonómico.

·       Posibilidad de escoger los periodos vacacionales sin imposiciones de la empresa.

·       Superación automática de todos los periodos de prueba actuales.

 

¡Contra la prepotencia de la Patronal: Huelga Indefinida!

¡Por la extensión de la lucha a todas las empresas y sectores!

 

(més avall en català)

La clase obrera sufre un ataque constante contra sus condiciones de vida y de trabajo. Estos ataques se ceban en determinados sectores de la clase obrera y especialmente en la mujer proletaria.

La clase obrera tiene la necesidad imperiosa de luchar por elevar los salarios más bajos y por eliminar las categorías peor pagadas, reclamando la igualación por arriba de las condiciones. Sin embargo, la “igualdad salarial” es una contradicción en términos. La existencia del salario es incompatible con ningún tipo de igualdad, no nos podemos engañar sobre este punto.

La desigualdad salarial es un hecho omnipresente: entre subcontratación y contratación directa, entre empresas con convenios por debajo del sector y empresas que aplican los del sector, entre contratos fijos y eventuales, entre distintos sectores, entre quienes tienen mayor antigüedad y quienes son recién contratados, entre quienes cobran pensión, salario o subsidio de paro, entre a quienes les reconocen la categoría y a quienes no, etc. La dominación del sistema capitalista descansa en última instancia en la competencia que se hace la clase obrera dentro de ella misma. Esta división pesa como una losa en el cuello de la clase obrera, hunde el salario y las condiciones de vida de la clase obrera.

Sólo se puede atacar la desigualdad salarial eliminando los convenios de empresa y los sectoriales así como las distintas categorías, eliminando la subcontratación y las ETTs, estableciendo la garantía de un puesto de trabajo o subsidio indefinido de paro (o pensión) de mínimo 1500€ netos y reduciendo la jornada sin reducción salarial a 30 horas. 

Sin estas reivindicaciones la desigualdad salarial es inevitable y seguirá siendo un hecho consumado con todas sus consecuencias. Por esto, hablar de igualdad salarial sin plantear esta tabla reivindicativa es hipocresía interesada y significa mantener la base de la desigualdad contra la que se dice luchar. 

Se puede objetar que es muy difícil, y lo es. Pero al mismo tiempo, esta plataforma reivindicativa es la única que puede unir en una sola lucha una fuerza de tal magnitud que pueda imponer su objetivo, es decir, unir en una sola lucha a toda la clase obrera. Mujeres, hombres, jóvenes, pensionistas, inmigrantes, parados, etc. toda la clase obrera está interesada en unificar su lucha en esta tabla reivindicativa. Por difícil que sea, es el único camino real.  

¿Qué razón hay para no defender esta plataforma que aglutinaría a la totalidad de la clase obrera? Unas organizaciones viven de negociar los más de 5.000 convenios por separado y de mantener esta camisa de fuerza que nos condena a pelear por separado. Otras organizaciones viven de recibir subvenciones por mantener dividida a la clase obrera en distintas parcelas. Es pública y notoria la apuesta a nivel mundial por parte del sistema capitalista por promocionar y ahondar esta división a través de todo su aparato de propaganda mediática e institucional.  No sentimos ninguna simpatía por las propuestas engañosas y efectistas de acabar con un aspecto de la desigualdad salarial dejando en pie su base y la misma desigualdad salarial que emana de categorías, convenios, subcontrataciones, antigüedades, etc.

Cuando despiden a una compañera por estar embarazada, es un ataque al conjunto de la clase obrera. Cuando acosan a una compañera en el trabajo, es un ataque al conjunto de la clase obrera. Cuando las compañeras que trabajan en domicilio particular no tienen paro, es un ataque al conjunto de la clase obrera. Cuando prohíben el aborto, es un ataque al conjunto de la clase obrera. Cuando obligan a trabajar enferma a una compañera, es un ataque al conjunto de la clase obrera. Si a una compañera le pagan menos por ser mujer o le impiden el acceso a determinadas funciones, también es un ataque al conjunto de la clase obrera. Estos ataques exigen una respuesta unitaria y sólo considerándolos como atentados contra el conjunto de la clase obrera obtendrán la respuesta contundente que requieren.

El sindicalismo de clase es incompatible con el sexismo, incompatible con la violencia hacia nuestras compañeras y compañeros venga de quien venga, incompatible con el acoso en cualquier ámbito. En SUT hemos reaccionado y reaccionaremos contra este tipo de actuaciones, tanto cuando el agresor ha sido un hombre como cuando ha sido una mujer.

La organización y desarrollo de la lucha de la clase obrera exige que dispongamos del tiempo para poder participar en ella y para ello es imprescindible un completo compañerismo también en las tareas domésticas y el apoyo a nuestras compañeras y compañeros cuando están en una huelga o participando de la vida del sindicato, cortando de raíz reproches y chantajes emocionales. Podemos y debemos romper hoy el cerco del aislamiento del ámbito doméstico, en el que se concentran todas las impotencias y frustraciones de esta sociedad, tendiendo a una vida colectiva que, en la sociedad actual y mientras perdure la propiedad privada, sólo puede manifestarse en un ambiente de lucha de clase.

La única fuerza de nuestra clase es mostrarse como un bloque granítico y por esto hemos rechazado siempre cualquier segregación de la clase obrera ya sea por cuestiones de lengua, raza, edad, sexo, sector, categoría, etc. y seguiremos rechazándola. Igual que rechazamos cualquier excusa que sirva para asimilarnos o identificarnos a las clases propietarias: pequeña, mediana y gran burguesía.  Rechazamos cualquier solidaridad con la competición de los distintos sectores de la burguesía para ocupar puestos de dirección y de poder dentro del capitalismo, en cualquiera de sus manifestaciones.

Finalmente, la convocatoria de una huelga de sólo los miembros de la clase obrera de un sexo realizada por el movimiento feminista es intrínseca y obviamente sexista, es la antítesis del sindicalismo de clase. Ni nosotras podemos exigir que nuestros compañeros hagan de esquiroles ni nosotros podemos hacer de esquiroles de nuestras compañeras. Por esto, las mujeres y hombres de Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) haremos huelga el 8 de marzo, para reclamar:

  • ·       Salario mínimo, pensión y subsidio de paro de 1.500€ netos.

    ·       Puesto de trabajo o subsidio indefinido de paro.

    ·       ¡A igual trabajo, igual salario! Iguales condiciones sociales y salariales.

    ·       Subsidio de paro también para las compañeras contratadas en casa de particulares.

    ·       Permiso igual para ambos progenitores por motivo de nacimiento o adopción.

    ·       Mantenimiento del salario íntegro en caso de reducción de jornada por cuidado.

    ·       100% del salario desde el primer día de incapacidad temporal (baja).

    ·     Aborto libre y gratuito para las mujeres de la clase obrera. En los centros con mejor tecnología, métodos menos perjudiciales, en las mejores condiciones de higiene y sin lista de espera.

    ·       Eliminación de las ETTs y subcontratas: todos a fijos en la empresa principal.

    ·       Eliminación de la división en sectores y categorías.

    ·       Reducción de jornada a 30 horas, sin reducción salarial.

    ·       Jubilación a los 55 años con el 100% del salario.

 

¡Por la extensión de la lucha a todos los centros, empresas, sectores!

¡Por la abolición del trabajo asalariado!

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La classe obrera pateix un atac constant contra les seves condicions de vida i de treball. Aquests atacs s'acarnissen contra determinats sectors de la classe obrera i especialment contra la dona proletària.

La classe obrera té la necessitat imperiosa de lluitar per elevar els salaris més baixos i per eliminar les categories pitjor pagades, reclamant la igualació per dalt de les condicions. No obstant això, la "igualtat salarial" és una contradicció en termes. L'existència del salari és incompatible amb cap tipus d'igualtat, no ens podem enganyar sobre aquest punt.

La desigualtat salarial és un fet omnipresent: entre subcontractació i contractació directa, entre empreses amb convenis per sota del sector i empreses que apliquen els del sector, entre contractes fixos i eventuals, entre diferents sectors, entre qui té més antiguitat i qui és acabat de contractar, entre qui cobra pensió, salari o subsidi d’atur, entre a qui li reconeixen la categoria i a qui no, etc. La dominació del sistema capitalista descansa en última instància en la competència que es fa la classe obrera dins d'ella mateixa. Aquesta divisió pesa com una llosa al coll de la classe obrera, enfonsa el salari i les condicions de vida de la classe obrera.

Només es pot atacar la desigualtat salarial eliminant els convenis d'empresa i els sectorials així com les diferents categories, eliminant la subcontractació i les ETTs, establint la garantia d'un lloc de treball o subsidi indefinit d'atur (o pensió) de mínim 1500 € nets i reduint la jornada sense reducció salarial a 30 hores.

Sense aquestes reivindicacions la desigualtat salarial és inevitable i seguirà sent un fet consumat amb totes les seves conseqüències. Per això, parlar d'igualtat salarial sense plantejar aquesta taula reivindicativa és hipocresia interessada i significa mantenir la base de la desigualtat contra la qual es diu lluitar.

Es pot objectar que és molt difícil, i ho és. Però al mateix temps, aquesta plataforma reivindicativa és l'única que pot unir en una sola lluita una força de tal magnitud que pugui imposar el seu objectiu, és a dir, unir en una sola lluita a tota la classe obrera. Dones, homes, joves, pensionistes, immigrants, aturats, etc. tota la classe obrera està interessada en unificar la seva lluita en aquesta taula reivindicativa. Per difícil que sigui, és l'únic camí real.

Quina raó hi ha per no defensar aquesta plataforma que aglutinaria a la totalitat de la classe obrera? Unes organitzacions viuen de negociar els més de 5.000 convenis per separat i de mantenir aquesta camisa de força que ens condemna a lluitar per separat. Altres organitzacions viuen de rebre subvencions per mantenir dividida a la classe obrera en diferents parcel·les. És pública i notòria l'aposta a nivell mundial per part del sistema capitalista per promocionar i aprofundir aquesta divisió a través de tot el seu aparell de propaganda mediàtica i institucional. No sentim cap simpatia per les propostes enganyoses i efectistes d'acabar amb un aspecte de la desigualtat salarial deixant en peu la seva base i la mateixa desigualtat salarial que emana de categories, convenis, subcontractacions, antiguitats, etc.

Quan acomiaden una companya per estar embarassada, és un atac contra el conjunt de la classe obrera. Quan assetgen una companya a la feina, és un atac contra el conjunt de la classe obrera. Quan les companyes que treballen en domicilis particulars no tenen atur, és un atac contra el conjunt de la classe obrera. Quan prohibeixen l'avortament, és un atac contra el conjunt de la classe obrera. Quan obliguen a treballar malalta a una companya, és un atac contra el conjunt de la classe obrera. Si a una companya li paguen menys per ser dona o li impedeixen l'accés a determinades funcions, també és un atac contra el conjunt de la classe obrera. Aquests atacs exigeixen una resposta unitària i només considerant-los com atemptats contra el conjunt de la classe obrera obtindran la resposta contundent que requereixen.

El sindicalisme de classe és incompatible amb el sexisme, incompatible amb la violència cap a les nostres companyes i companys vingui de qui vingui, incompatible amb l'assetjament en qualsevol àmbit. Al SUT hem reaccionat i reaccionarem contra aquest tipus d'actuacions, tant quan l'agressor ha estat un home com quan ha estat una dona.

L'organització i desenvolupament de la lluita de la classe obrera exigeix que disposem del temps per poder participar-hi i per a això és imprescindible un complet companyerisme també en les tasques domèstiques i el suport a les nostres companyes i companys quan estan en una vaga o participant de la vida del sindicat, tallant d'arrel retrets i xantatges emocionals. Podem trencar i hem de trencar avui el mur de l'aïllament de l'àmbit domèstic, en el qual es concentren totes les impotències i frustracions d'aquesta societat, tendint a una vida col·lectiva que, en la societat actual i mentre perduri la propietat privada, només pot manifestar-se en un ambient de lluita de classe.

L'única força de la nostra classe és mostrar-se com un bloc granític i per això hem rebutjat sempre qualsevol segregació de la classe obrera ja sigui per qüestions de llengua, raça, edat, sexe, sector, categoria, etc. i seguirem rebutjant-la. Igual que rebutgem qualsevol excusa que serveixi per assimilar-nos o identificar-nos a les classes propietàries: petita, mitjana i gran burgesia. Rebutgem qualsevol solidaritat amb la competició dels diferents sectors de la burgesia per ocupar llocs de direcció i de poder dins el capitalisme, en qualsevol de les seves manifestacions.

Finalment, la convocatòria d'una vaga de només els membres de la classe obrera d'un sexe realitzada pel moviment feminista és intrínseca i òbviament sexista, és l'antítesi del sindicalisme de classe. Ni unes podem exigir que els nostres companys facin d'esquirols ni els altres podem fer d'esquirols de les nostres companyes. Per això, les dones i homes de Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT) farem vaga el 8 de març, per reclamar:

·       Salari mínim, pensió i subsidi d'atur de 1.500€ nets.

·       Lloc de treball o subsidi indefinit d'atur.

·       A igual treball, igual salari! Iguals condicions socials i salarials.

·       Subsidi d'atur també per a les companyes contractades a casa de particulars.

·       Permís igual per a tots dos progenitors per motiu de naixement o adopció.

·       Manteniment del salari íntegre en cas de reducció de jornada per cures.

·       100% del salari des del primer dia d'incapacitat temporal (baixa).

·       Avortament lliure i gratuït per a les dones de la classe obrera. En els centres amb millor tecnologia, mètodes menys perjudicials, en les millors condicions d'higiene i sense llista d'espera.

·       Eliminació de les ETT i subcontractes: tots a fixos a l'empresa principal.

·       Eliminació de la divisió en sectors i categories.

·       Reducció de jornada a 30 hores, sense reducció salarial.

·       Jubilació als 55 anys amb el 100% del salari.

 

Per l'extensió de la lluita a tots els centres, empreses, sectors!

Per l'abolició del treball assalariat!

 A todos los trabajadores y trabajadoras de Titán y al resto de la clase obrera,

 

El pasado lunes 5 de febrero se ha vuelto al trabajo en los centros de Titán después de un par de meses de paros y una semana de huelga indefinida. Es momento pues de hacer una reflexión al respecto de las lecciones y límites de esta lucha, de cara a las que en un futuro, tanto en esta empresa como en otras, deberemos afrontar.

 

En el último año la Empresa ha venido despidiendo mediante una mezcla de despidos disciplinarios y objetivos a en torno a 60 trabajadores, amenazando con despedir hasta el 33% de los en torno 300 de la plantilla restante en producción. De esta forma, aunque acabe pagando la improcedencia en los juicios individuales, buscaba asegurarse de que la reducción de plantilla fuera un hecho consumado y evitar la conformación de un bloque granítico que pudiera bloquear de forma completa sus planes.

 

La decisión de los trabajadores de Titán de dejar atrás los paros de 2 o 3 horas al día y pasar a una huelga indefinida ha forzado a la Empresa a abortar los planes de proseguir con los despidos a nivel inmediato y a readmitir a los 3 trabajadores que todavía no habían hecho el juicio y que querían ser readmitidos.

 

Esto ha sido posible sólo gracias a la decisión de la Asamblea de Trabajadores de pasar a la huelga indefinida, como defendimos desde Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) desde el inicio de los paros, tanto en la hoja que adjuntamos como a lo largo de estos meses en los piquetes.

 

Además de ello creemos importante hacer las siguientes reflexiones.

 

Debemos alertar en primer lugar de que la Empresa va a volver a la carga y que no podemos fiarnos en absoluto de su compromiso de no despedir por causas objetivas en los próximos años. No podemos partir de la base de que va a cumplir este compromiso, la historia reciente está plagada de compromisos como éste incumplidos por parte de las empresas. Es más, la Empresa va a preparar con tiempo su próxima jugada y no podemos bajar la guardia. Llegado el momento, sólo la reacción contundente de la plantilla va conseguir parar los planes de la Empresa.

 

Es necesario ser muy críticos también con el retraso en el planteamiento de las movilizaciones, que se han iniciado cuando ya se habían despedido una enorme cantidad de compañeros. 

 

La Empresa espació los despidos para evitar una reacción verdaderamente colectiva y conjunta. El resultado es que, pese a la parte positiva del acuerdo, se ha aceptado el despido de todos los que ya habían hecho el juicio o llegado a un acuerdo lo cual no puede dejar de contagiar un sabor amargo a la situación. Que el resultado de varios de estos despidos haya sido la prejubilación de los afectados sólo pone encima de la mesa que lo que realmente perseguía la empresa era la amortización de cuantos más puestos de trabajo mejor, aunque fuera a un mayor coste inmediato.

 

En este sentido, la Empresa se ha salido con la suya y, si ha aceptado detener sus planes, ha sido por la seguridad de que la reducción de plantilla era una realidad y que había logrado el despido del grueso de la plantilla, debiendo readmitir sólo a 3 trabajadores. Esto no se puede repetir. La próxima vez que la Empresa despida a un compañero no puede haber dudas ni dilaciones, o la Empresa volverá a imponer la siguiente reducción.

 

También hay que ser críticos, como ya lo manifestamos desde el inicio, con los paros parciales de 2 y 3 horas. La realidad es que estos paros sólo sirvieron para hacerle la campaña parlamentaria a determinados partidos parlamentarios de la órbita de la CUP y Podemos (incluso de forma abierta durante los días de paro coincidentes con la campaña electoral de las últimas elecciones). Esto está relacionado obviamente con la vinculación de las organizaciones sindicales presentes en el Comité de Empresa con el parlamentarismo. Las razones que en su momento se dieron para mantener los paros parciales no nos convencieron entonces ni han sido coherentes con el desarrollo posterior, lo cual refuerza nuestra sensación de que los paros parciales obedecían a la conveniencia de su aprovechamiento electoral. Sólo la huelga de por lo menos el día completo y su extensión hacia la huelga indefinida podía producir algún resultado como se ha demostrado.

 

La utilización del movimiento obrero por parte del oportunismo es por desgracia una de las varias losas con las que debemos romper para recuperar el verdadero sindicalismo de clase. Por desgracia también el oportunismo parlamentario no cejará en la utilización de esta lucha (y de todas las que pueda), como veremos en el más que probable intento que harán, y que de hecho ya están empezando a hacer, de plantear el acuerdo alcanzado desde un punto de vista triunfalista, llenándose con él los mítines y sobre todo los mensajes en Twitter, Facebook y las demás redes sociales.

 

Decimos todo esto, compañeros y compañeras, porque una vertiente importante de las luchas que mantenemos es el reflejo y la información que se transmite al resto de la clase obrera y en particular a grupos que mañana van a organizarse para luchar. Es muy importante ser honestos y huir de los triunfalismos porque de lo contrario podemos transmitir la impresión distorsionada de que se puede tumbar un despido colectivo como el planteado por la empresa con paros de dos horas, el carnaval parlamentario y 4 días de huelga. Con esto se ha conseguido readmitir a 3 de los compañeros despedidos y frenar momentáneamente la sangría mediante un compromiso de valor relativo. Esencialmente, la Empresa se ha salido con la suya aun si ha tenido que posponer sus planes inmediatos de proseguir con los despidos. 

 

Se ha querido llegar hasta aquí y no ir más allá, lo cual puede ser un resultado de la valoración de fuerzas y siempre que sea la propia Asamblea quien lo decida, incluyendo en dicha Asamblea a los despedidos. Pero hay que ir con mucho cuidado de no hacernos trampas al solitario a nosotros mismos y no vender gato por liebre a los demás, queriendo o sin querer, acerca del resultado real de las luchas. 

 

La lección más importante para los trabajadores de Titán y para el resto de la clase obrera es que se debió haber empezado antes y haber llegado antes a la huelga indefinida (y haber preparado antes la Caja de Resistencia), que se debió intentar extender la huelga a los demás centros de la empresa (almacenes, etc.) y al resto de empresas del polígono y rehuir la instrumentalización electoral de la lucha.

 

Contra la futura vuelta a la carga de la Empresa sólo cabe mantener y sobre todo extender la piña alcanzada dentro de la plantilla para poder devolver el golpe de forma acrecentada cuando se dé, e incluso, en un futuro, luchar por la mejora efectiva de nuestras condiciones de trabajo, y no sólo para frenar su progresiva degradación.

 

Adjuntos:
Descargar este archivo (Hoja_Titanlux_20171123.pdf)Hoja_Titanlux_20171123.pdf[ ]47 kB

Desde la Sección Sindical de SUT convocamos huelga indefinida en las empresas Cerro Brisas SL y Mucci Emprendimientos SL que explotan (nunca mejor dicho) los locales de la cadena "Mucci's", "El Club de la Hamburguesa" y un obrador.

Los trabajadores de los restaurantes y obrador de "Mucci's" y "El Club de la Hamburguesa" nos empezamos a organizar en el sindicato de clase por la situación insostenible en la que nos encontrábamos. A través de la realización de asambleas y del contacto con otros grupos organizados en el sindicato ha madurado la solidaridad y el compromiso que nos ha llevado a la determinación de convocar una huelga indefinida a partir del viernes 17 de noviembre de 2017.

Ante la convocatoria de huelga y tras tres largas reuniones, la empresa ha cedido (la noche antes de empezar la huelga) en los siguientes puntos:

 

- la conversión de 16 puestos de ayudante/peón a la categoría de camarero/cocinero/oficial y el reconocimiento de 5 puestos más con categoría de encargado, así como un plus no absorbible de 150€ mensuales para los repartidores.

- el reconocimiento por contrato y la cotización de un total de 194 horas mensuales que no se estaban cotizando.

- la regularización retroactiva de las cotizaciones. 

- el reconocimiento por escrito de que las empresas adeudan a los trabajadores todavía 387 días de vacaciones del año 2017, situación que deberá regularizar antes de marzo de 2018 junto con los 630 días correspondientes a los festivos del año 2017.

- pago de un incremento del 25% por la nocturnidad a partir de las 22h.

- dos días de descanso semanal y 12 horas de descanso entre jornadas.

- uniforme completo, incluyendo pantalones y zapatos adecuados.

- dieta equilibrada.

- cierre del local 30 minutos antes de la finalización del horario laboral.

- superación inmediata de todos los periodos de prueba actuales y renuncia de la empresa a aplicar el periodo de prueba de un año del contrato de "ayuda al emprendedor".

- compromiso de contratación posterior de los dos contratos de formación y pago durante dichos contratos de la remuneración correspondiente a la categoría realmente desempeñada.

- calendario laboral y de vacaciones a principio de año.

 

La Asamblea de huelguistas ha decidido aceptar el pre-acuerdo alcanzado el jueves por la noche entre el Comité de Huelga y las empresas, desconvocando así la huelga indefinida cuyo inicio estaba previsto para el viernes 17. 

Estos logros constituyen una mejora sustancial de las condiciones a las que estábamos sometidos. Sin embargo, no podemos olvidar que - incluso así - la ganancia de las empresas sale exclusivamente del trabajo no retribuido a la clase obrera y que dentro del sistema del trabajo asalariado cualquier victoria es efímera y debe ser defendida con uñas y dientes para que no se desvanezca sin más.

Las mismas razones que empujaron a las empresas a los abusos contra los que nos hemos organizado y que nos han llevado a la convocatoria de huelga, les llevarán una y otra vez a intentar recuperar el terreno perdido directa o indirectamente y sólo la extensión de la organización y de la solidaridad de clase puede frenar estas tentativas empresariales.

Llamamos a todos los compañeros y compañeras a estar vigilantes y a controlar que las empresas cumplan todos y cada uno de los puntos del acuerdo alcanzado, a mantenernos organizados y a extender esta organización. 

 

¡Contra la prepotencia patronal, huelga indefinida! 

¡Por la extensión de la lucha a todos los centros, empresas y sectores! 

 

 

Des de la Secció Sindical de SUT vam convocar vaga indefinida a les empreses Cerro Brisas SL i Mucci Emprendimientos SL que exploten (mai millor dit) els locals de la cadena "Mucci's", "El Club de la Hamburguesa" i un obrador.

Els treballadors dels restaurants i l’obrador de "Mucci's" i "El Club de la Hamburguesa" ens vam començar a organitzar al sindicat de classe per la situació insostenible en la que ens trobàvem. A través de la realització d’assemblees i del contacte amb altres grups organitzats al sindicat ha madurat la solidaritat i el compromís que ens ha portat a la determinació de convocar una vaga indefinida a partir del divendres 17 de novembre de 2017.

Davant la convocatòria de vaga i després de tres llargues reunions, l’empresa ha cedit (la nit abans de començar la vaga) en els següents punts:

 

- la conversió de 16 llocs de ajudant/peó a la categoria de cambrer/cuiner/oficial i el reconeixement de 5 llocs més amb categoria de encarregat, així com un plus no absorbible de 150€ mensuals per als repartidors.

- el reconeixement per contracte i la cotització d’un total de 194 hores mensuals que no s’estaven cotitzant.

- la regularització retroactiva de les cotitzacions.

- el reconeixement per escrit de que les empreses deuen als treballadors encara 387 dies de vacances de l’any 2017, situació que haurà de regularitzar abans de març de 2018 juntament amb els 630 dies corresponents als festius de l’any 2017.

- pagament d’un increment del 25% per la nocturnitat a partir de les 22h.

- dos dies de descans setmanal i 12 hores de descans entre jornades.

- uniforme complet, incloent pantalons i sabates adequades.

- dieta equilibrada.

- tancament del local 30 minuts abans de la finalització de l’horari laboral.

- superació immediata de tots els períodes de prova actuals i renúncia de l’empresa a aplicar el període de prova d’un any del contracte “d’ajuda a l’emprenedor".

- compromís de contractació posterior dels dos contractes de formació i pagament durant aquets contractes de la remuneració corresponent a la categoria realment exercida.

- calendari laboral i de vacances a principi d’any.

 

L’Assemblea de vaguistes ha decidit acceptar el pre-acord al que es va arribar el dijous per la nit entre el Comitè de Vaga i les empreses, desconvocant així la vaga indefinida que hagués començat el divendres 17.

Aquests èxits constitueixen una millora substancial de les condicions a les que estàvem sotmesos. Però, no podem oblidar que – inclús així – el guany de les empreses surt exclusivament del treball no retribuït a la classe obrera i que dins del sistema del treball assalariat qualsevol victòria és efímera i ha de ser defensada amb ungles i dents perquè no s’esvaeixi sense més.

Les mateixes raons que van empènyer les empreses als abusos contra els que ens hem organitzat i que ens han portat a la convocatòria de vaga, els portarà una i altra vegada a intentar recuperar el terreny perdut directa o indirectament i només l’extensió de l’organització i la solidaritat de classe pot frenar aquestes temptatives empresarials.

Cridem a tots els companys i companyes a estar vigilants i a controlar que les empreses compleixen tots i cadascun dels punts de l’acord al que s’ha arribat, a mantenir-nos organitzats i a estendre aquesta organització.

 

Contra la prepotència patronal, vaga indefinida!

Per l’extensió de la lluita a tots els centres, empreses i sectors!

 (más abajo en castellano)

El Comitè de Vaga ha registrat avui la desconvocatòria de la vaga indefinida convocada pel sindicat Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT) i que es mantenia als centres de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i al museu de la Fundació Joan Miró per part dels treballadors subcontractats de l’Empresa Ciut’art.

La desconvocatòria es realitza després que l’Assemblea de Treballadors realitzada ahir acceptés la proposta realitzada per l’empresa en una reunió en la que van assistir la Fundació Miró i l’ICUB i que es va allargar fins les 22:45h.

L’acord al que s’ha arribat implica la conversió de les categories dels treballadors dels dos centres equiparant-les a les del conveni sectorial la qual cosa suposa un increment salarial d’entre el 39% i el 63%.

L’acord inclou també un reconeixement del caràcter especial de les tasques realitzades a l’Arxiu amb una revisió de la categoria aplicada i un complement específic així com el manteniment de les jornades de la plantilla.

Finalment, l’acord també inclou coses bàsiques que, malgrat el seu caràcter elemental, han requerit una convocatòria de vaga per trobar solució com és disposar d’una cadira a les sales del museu o poder realitzar canvis entre companys de la plantilla.

La vaga realitzada, que ha durat 78 dies de vaga a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i 11 dies a la Fundació Miró, ha comportat per tant una millora substancial en les condicions dels treballadors dels centres afectats, millores que també s’han aconseguit juntament amb el manteniment dels llocs de treball al MACBA on la vaga ha durat 67 dies i es va suspendre cautelarment amb el canvi d’ajudicatària.

Durant la vaga, els treballadors han comptat amb el recolzament de la resta d’afiliats del Sindicat SUT, de la solidaritat dels visitants dels centres i d’altres treballadors i amb l'ajuda de la Caixa de Resistència que ha permès mantenir la vaga fins a la consecució dels objectius marcats.

Cal encara millorar moltes condicions i parar molts abusos en aquests i altres centres i empreses. Però la plantilla d’aquests centres ha ensenyat que el camí és l’organització del sindicat de classe i que, mitjançant de la lluita col·lectiva organitzada, es pot parar els peus als abusos de la patronal.

--------------------------------

(més amunt en català)

El Comité de Huelga ha registrado hoy la desconvocatoria de la huelga indefinida convocada por el sindicato Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) y que se mantenía en los centros del Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona y el museo de la Fundación Joan Miró por parte los trabajadores subcontratados de la Empresa Ciut'art.

La desconvocatoria se realiza después de que la Asamblea de Trabajadores realizada ayer aceptara la propuesta realizada por la empresa en una reunión en la que asistieron la Fundación Miró y el ICUB y que se prolongó hasta las 22: 45h.

El acuerdo al que se ha llegado implica la conversión de las categorías de los trabajadores de los dos centros equiparándolas a las del convenio sectorial lo que supone un incremento salarial de entre el 39% y el 63%.

El acuerdo incluye también un reconocimiento del carácter especial de las tareas realizadas en el Archivo con una revisión de la categoría aplicada y un complemento específico así como el mantenimiento de las jornadas de la plantilla.

Finalmente, el acuerdo también incluye cosas básicas que, a pesar de su carácter elemental, han requerido una convocatoria de huelga para encontrar solución como es disponer de una silla en las salas del museo o poder realizar cambios entre compañeros de la plantilla.

La huelga realizada, que ha durado 78 días de huelga en el Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona y 11 días en la Fundación Miró, ha comportado por tanto una mejora sustancial en las condiciones de los trabajadores de los centros afectados, mejoras que también se han conseguido junto con el mantenimiento de los puestos de trabajo en el MACBA donde la huelga ha durado 67 días y se suspendió cautelarmente con el cambio de ajudicataria.

Durante la huelga, los trabajadores han contado con el apoyo del resto de afiliados del Sindicato SUT, con la solidaridad de los visitantes de los centros y de otros trabajadores así como con la ayuda de la Caja de Resistencia que ha permitido mantener la huelga hasta la consecución de los objetivos marcados.

Hay todavía muchas condiciones que mejorar y muchos abusos que parar en estos y otros centros y empresas. Pero la plantilla de estos centros ha enseñado que el camino es la organización del sindicato de clase y que, mediante la lucha colectiva organizada, se puede parar los pies a los abusos de la patronal.

A todos los trabajadores y trabajadoras de Artes Gráficas y al resto de la clase obrera

 

          Los trabajadores del sector de Artes Gráficas, igual que el resto de la clase obrera, venimos sufriendo desde hace ya algunos años una rebaja continuada de nuestras condiciones de trabajo. Los más jóvenes de los que trabajamos en el sector ya hemos llegado directamente con las condiciones sustancialmente rebajadas.

             Los contratos temporales, por ETT, becarios, etc., son el pan de cada día para todos nosotros, las bolsas de horas u horarios alargados o reducidos según lo quieran las empresas en cada momento también (la famosa jornada irregular). Y todo ello aliñado con los raquíticos salarios que establece el convenio que nos rige.

          Todo esto estaba ya al orden del día antes de que se empezara a negociar el actual convenio y obviamente lo sigue estando a día de hoy. Por todo ello, no nos faltan razones para secundar los paros del 25 y 26 de octubre y 7 y 8 de noviembre y los demás paros que eventualmente se convoquen. Los secundamos y animamos a secundarlos. Sin embargo creemos importante aclarar algunas cosas.

 ¿Quién negocia este convenio?

            Los “sindicatos” que negocian este convenio están subvencionados por el Estado y en ocasiones directamente por las Empresas (extracto del BOE 196/12):

 

No tenemos ninguna duda de que hay muchos militantes y afiliados honestos en estas organizaciones pero no tenemos ninguna duda tampoco de que el aparato como tal y su dirección en particular sirven a los intereses de la Patronal, y hemos visto ya demasiadas veces como se dedican a torpedear las huelgas, a traicionar a los trabajadores que deciden emprender la lucha y a hacer frente común con la empresa para defender sus intereses. Debemos tener mucho cuidado con las maniobras de los “sindicatos” subvencionados que intentarán boicotear una lucha de verdad o que intentarán utilizar la lucha para llegar a cualquier “acuerdo” a costa de nuestras condiciones.

 

¿Qué reivindicaciones plantean los convocantes de los paros?

 

Más allá de algunas reivindicaciones que apoyamos pero que consideramos del todo insuficientes (planes de igualdad y contra el acoso, igual trato de matrimonio y pareja de hecho y eliminación de la prioridad de elección de vacaciones por antigüedad), debemos alertar sobre dos hechos importantes que resaltan de la tabla reivindicativa con la que se han planteado los paros: por un lado se establece una horquilla de entre el 1,8 y el 3% de subida salarial, en lugar de plantearse subidas lineales (que tiendan a reducir, y no a aumentar, la diferencia entre los que cobran más y los que cobran menos) de cuantías específicas y superiores al IPC, y por el otro se pretende luchar por “cláusulas de revisión salarial”, sin especificar deliberadamente a qué cantidades se están refiriendo los convocantes. Finalmente se plantea que se acuerde la ultraactividad indefinida del convenio, es decir, que la vigencia del convenio se alargue indefinidamente más allá de su vencimiento hasta que no se pacte otro, o sea, algo a lo que la jurisprudencia a la práctica ya viene obligando y que no soluciona realmente nuestros problemas. Constatamos pues que, más allá de la apariencia, se nos moviliza a toque de corneta por una tabla reivindicativa raquítica, que dista mucho de nuestras necesidades reales.

 

¿Qué “convenio” necesitamos?

 

· No podemos permitir que en el Convenio se autorice a imponernos sanciones. 

·  No podemos permitir un Convenio que contenga “comisiones paritarias”, es decir, órganos con participación empresarial para garantizar el interés de la empresa. 

·  No podemos permitir un Convenio que siga manteniendo la contratación temporal.  

·    No podemos permitir ninguna rebaja a nuestras ya rebajadas condiciones.

  

Las condiciones legalmente mínimas de trabajo de un sector se rigen por el convenio del mismo, por el convenio de la empresa si existe y en todo caso por las leyes aplicables (el Estatuto de los Trabajadores, etc.). Por todo ello es lógico que la Patronal intente que las condiciones del convenio sean lo más bajas posible y también es lógico y necesario que los trabajadores nos opongamos a esta rebaja. Sin embargo, debemos saber también que un convenio es a su vez un seguro de vida para la Patronal, porque implica el compromiso de no modificar las condiciones acordadas durante su vigencia. Por ello, es mejor no tener ningún convenio que tener un mal convenio que nos ate las manos en nuestras reivindicaciones y que le sirva a la Empresa para imponernos las condiciones que quiera.

 

¿Cómo podemos lograrlo?

 

Las condiciones del sector son un reflejo de las condiciones imperantes en los centros y no al revés. Si en la práctica hacen con nosotros lo que quieren, sobre el papel (en el convenio) van a poder imponer también lo que quieran.  

Por esto, cualquier lucha por las condiciones generales tiene que estar enraizada en una lucha contra todo abuso y atropello en los centros de trabajo. Por esto es muy importante que cultivemos la solidaridad y el compañerismo a ultranza en los centros de trabajo (y por encima de los centros de trabajo, empresas y sectores). 

Secundamos los días de paro convocados, sin embargo si realmente queremos mejorar nuestras condiciones debemos organizarnos con los planteamientos del sindicalismo de clase, extendiendo la solidaridad y el compañerismo a ultranza, enfrentando cada abuso, cada sanción, cada despido en cada uno de los centros de trabajo, tejiendo la red de solidaridad que es el único medio con el que podemos llegar a enfrentarnos al despotismo y a la prepotencia de la Patronal. 

 

¡FUERA ETT'S Y SUBCONTRATAS: TODOS A FIJOS DE LA EMPRESA PRINCIPAL!

 

¡BASTA DE ABUSOS CON LOS HORARIOS, SALARIOS Y CONDICIONES!

 

(más abajo en castellano) 

L’actual confrontació de part de la burgesia catalana (la mateixa que ha estat governant els últims 30 anys) amb part de la burgesia espanyola té com a innegable motivació per ambdues parts la crisi de sobreproducció, la concentració bancària i la desaparició de les caixes (i del clientelisme associat), la lluita entre la petita burgesia i les grans superfícies, l’empetitiment del pastís de la corrupció que impedeix que tots segueixin robant amb les dues mans, etc. És a dir, assistim a la lluita pel repartiment del fruit de l’explotació de la classe obrera entre els que se l’han estat repartint fins ara.

 El nacionalisme, ja sigui en el format de la defensa de la unitat de l'Estat espanyol o per la creació d'un Estat català, dóna a aquesta petita i mitjana burgesia una "missió" que encobreix els seus objectius de supervivència com a explotadors a petita escala i que dota les seves limitades motivacions materials d'una aurèola mística i transcendental. Per la classe obrera el nacionalisme és un verí que ens enfronta els uns als altres i ens deixa desarmats davant dels nostres explotadors.

 Allà on anem, els obrers som estrangers, tant si ens movem d’on hem nascut com si no. Els únics drets reals reconeguts per l’Estat burgès es reconeixen a la burgesia o, millor dit, a les empreses i a la competitivitat de l’economia nacional. Els treballadors en el capitalisme només tenim dret a ser explotats, com constatem cada dia als centres de treball, amb el paper de l’Estat en les vagues (policia, inspecció, jutjats, etc.). La identitat nacional és la morfina que s’injecta a la classe obrera per mantenir-la lligada al jou de l’empresa i de l’economia nacional. La unitat nacional és la tomba de la classe obrera, és el desarmament ideològic dels assalariats i la seva entrega lligats de peus i de mans a la classe explotadora. La burgesia en treu un altre rèdit tangible: la divisió entre els treballadors de diferents orígens racials o geogràfics, la competència entre els nostres germans de classe i nosaltres que enforteix la seva dominació de classe.

 La inflamació nacionalista polaritza la societat en dos bàndols interclassistes, en dos bàndols dirigits per cada burgesia que amb aquest mecanisme asfixia la lluita de classe. El nacionalisme d'uns llença als altres en mans del nacionalisme de l'altra burgesia, i viceversa. Un nacionalisme alimenta l'altre i troba en ell la justificació de la pròpia seva afirmació.

 En tota aquesta borratxera només hi ha un perdedor: la classe obrera arrossegada pel remolí del nacionalisme de torn.

  El motiu de tot plegat és la crisi i, per tant, la conseqüència és que la mateixa crisi obligarà a la burgesia d'un i altre bàndol a intensificar l'explotació de la classe obrera, prèviament narcotitzada i sotmesa als propis explotadors.

 Després, uns i altres ens exigiran que ens apretem el cinturó, qualsevol dissidència i qualsevol reivindicació obrera serà acusada de quintacolumnisme, de fer el joc a l'altre bàndol.

 L'única alternativa per la classe obrera és la nostra organització independent contra totes les fraccions de la burgesia. No podem permetre en cap moment que ens arrosseguin a defensar-ne una en particular sota cap pretext. Només ficant al mateix sac a la burgesia catalana i espanyola i oposant-nos al mateix temps als seus respectius nacionalismes podrem sortir d'aquest joc pervers on sempre acabem pagant els treballadors.

 Només hi ha dues sortides a la crisi: la burgesa i la proletària. La sortida burgesa a la crisi és el nacionalisme i la guerra. La sortida proletària a la crisi és la represa de la lluita de classe i la revolució social.

 Cridem a la classe obrera a no deixar-se arrossegar per cap dels dos remolins nacionalistes, a fer un bloc de classe contra la patronal sigui quina sigui.

 Organitzem i estenem la solidaritat de classe, només així podrem intentar defensar-nos de l’explotació a la que ens sotmeten empreses públiques i privades.

 Per tot això, la consigna del sindicalisme de classe a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol només pot ser l’internacionalisme proletari:

 ·  cap concessió al nacionalisme (ni espanyol, ni català, ni cap altre).

 ·  cap solidaritat amb els nostres propis explotadors.

 ·  no aturar sinó alimentar la lluita de classe contra la burgesia sigui espanyola o catalana.

 · estendre la lluita a totes les empreses, sectors i estats.

 ·  preparar les bases que en un moment donat permetin la lluita per l’abolició de l’esclavitud del treball assalariat.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 La actual confrontación de parte de la burguesía catalana (la misma que ha estado gobernando los últimos 30 años) con parte de la burguesía española tiene como innegable motivación por ambas partes la crisis de sobreproducción, la concentración bancaria y la desaparición de las cajas (y del clientelismo asociado), la lucha entre la pequeña burguesía y las grandes superficies, el empequeñecimiento del pastel de la corrupción que impide que todos sigan robando con las dos manos, etc. Es decir, asistimos a la lucha por el reparto del fruto de la explotación de la clase obrera entre los que se la han estado repartiendo hasta ahora.

 El nacionalismo, ya sea en el formato de la defensa de la unidad de España o por la creación de un Estado catalán, da a esta pequeña y mediana burguesía una "misión" que encubre sus objetivos de supervivencia como explotadores a pequeña escala y que dota sus limitadas motivaciones materiales de una aureola mística y trascendental. Para la clase obrera el nacionalismo es un veneno que nos enfrenta unos a otros y nos deja desarmados ante nuestros explotadores.

 Allí donde vamos, los obreros somos extranjeros, tanto si nos movemos de donde hemos nacido como si no. Los únicos derechos reales reconocidos por el Estado burgués se reconocen a la burguesía o, mejor dicho, a las empresas y la competitividad de la economía nacional. Los trabajadores en el capitalismo sólo tenemos derecho a ser explotados, como constatamos cada día en los centros de trabajo, con el papel del Estado en las huelgas (policía, inspección, juzgados, etc.). La identidad nacional es la morfina que se inyecta a la clase obrera para mantenerla atada al yugo de la empresa y de la economía nacional. La unidad nacional es la tumba de la clase obrera, es el desarme ideológico de los asalariados y su entrega atados de pies y manos a la clase explotadora. La burguesía saca otro rédito tangible de ello: la división entre los trabajadores de diferentes orígenes raciales o geográficos, la competencia entre nuestros hermanos de clase y nosotros que fortalece su dominación de clase.

 La inflamación nacionalista polariza la sociedad en dos bandos interclasistas, en dos bandos dirigidos por cada burguesía que con este mecanismo asfixia la lucha de clase. El nacionalismo de unos echa a los otros en manos del nacionalismo de la otra burguesía, y viceversa. Un nacionalismo alimenta al otro y encuentra en él la justificación de su propia afirmación.

En toda esta borrachera sólo hay un perdedor: la clase obrera arrastrada por el torbellino del nacionalismo de turno

El motivo de todo esto es la crisis y, por tanto, la consecuencia es que la misma crisis obligará a la burguesía de uno y otro bando a intensificar la explotación de la clase obrera, previamente narcotizada y sometida a los propios explotadores.

 Después, unos y otros nos exigirán que nos apretamos el cinturón, cualquier disidencia y cualquier reivindicación obrera será acusada de quintacolumnismo, de hacer el juego al otro bando.

 La única alternativa para la clase obrera es nuestra organización independiente contra todas las fracciones de la burguesía. No podemos permitir en ningún momento que nos arrastren a defender a una en particular bajo ningún pretexto. Sólo metiendo en el mismo saco a la burguesía catalana y española y oponiéndonos al mismo tiempo a sus respectivos nacionalismos podremos salir de este juego perverso donde siempre acabamos pagando los trabajadores.

 Sólo hay dos salidas a la crisis: la burguesa y la proletaria. La salida burguesa a la crisis es el nacionalismo y la guerra. La salida proletaria a la crisis es la reanudación de la lucha de clase y la revolución social.

 Llamamos a la clase obrera a no dejarse arrastrar por ninguno de los dos torbellinos nacionalistas, a hacer un bloque de clase contra la patronal sea cual sea.

 Organicemos y extendamos la solidaridad de clase, sólo así podremos intentar defendernos de la explotación a la que nos someten empresas públicas y privadas.

 Por todo ello, la consigna del sindicalismo de clase en Cataluña y en el resto del Estado español sólo puede ser el internacionalismo proletario:

 ·  ninguna concesión al nacionalismo (ni español, ni catalán, ni ningún otro).

 ·  ninguna solidaridad con nuestros propios explotadores.

 ·  no detener sino alimentar la lucha de clase contra la burguesía sea española o catalana.

 ·  extender la lucha a todas las empresas, sectores y estados.

 · preparar las bases que en un momento dado permitan la lucha por la abolición de la esclavitud del trabajo asalariado.

 

 

(más abajo en castellano

Algunes organitzacions han convocat una aturada per demà dia 3 d’octubre. Aquesta convocatòria va ser iniciada per CGT, IAC, I-CSC, COS, CNT encara que l’ANC, Òmnium Cultural i ERC, entre altres, van participar també en les reunions de decisió inicial d’aquesta convocatòria. Finalment, aquesta convocatòria està recolzada i convocada també per l’anomenada Taula per la Democràcia (Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, PIMEC, CECOT, FAPAC, Unió de Pagesos, CCOO, UGT).

 

És a dir, ens trobem davant d’un tancament patronal (un lockout), la convocatòria del qual està realitzada a través dels mitjans oficials de comunicació de la Patronal catalana i amb l’aval del Govern de la Generalitat (que, encara que sigui obvi recordarem que és el patró de tots els funcionaris, personal laboral i subcontractat).

 

Evidentment, és molt més còmode per la patronal fer un lockout sense ni tan sols haver de pagar els salaris i servint-se dels seus propis explotats per la mobilització. Aquesta ha estat la funció objectiva dels sindicats suposadament “alternatius” que han realitzat el moviment necessari per tal que aquests sectors de la patronal puguin mobilitzar els seus explotats en la seva lluita contra altres sectors de la patronal. 

 

L’actuació policial que hem vist recentment és la veritable cara de l’Estat burgès. Condemnem la violència i la repressió d’aquest Estat, que no és diferent de la que realitzen arreu de l’Estat espanyol i del món contra els treballadors tots i cada un dels cossos repressius de l’Estat: Mossos d’Esquadra, Policia Nacional, Ertzaintza, Guardia Civil, etc. L’Estat democràtic és una màquina repressiva que assegura l’explotació dels treballadors: demanar més democràcia és demanar més repressió i més explotació.


El contingut real d’aquesta “aturada nacional” no és, però, “contra la brutalitat policial”. Els qui la recolzen i convoquen han estat els responsables de la repressió policial a Catalunya i ho pretenen seguir sent. També són els qui organitzen la persecució dels treballadors als centres de treball, són els que no ens cotitzen les hores, ens fan anar a treballar malalts, i ens acomiaden quan protestem.



La unitat nacional és la tomba de la classe obrera, és el desarmament ideològic dels assalariats i la seva entrega lligats de peus i de mans a la classe explotadora.

 

La participació de treballadors i empresaris en el mateix òrgan és l’essència del Sindicat Vertical franquista i això és el que s’està proposant de facto en la convocatòria de demà. La convocatòria d’aturades per donar suport a un sector de la burgesia és completament incompatible amb el sindicalisme de classe. Una aturada convocada per la Patronal no és una vaga, és un lockout patronal.

 

Davant d’aquesta situació, el sindicat Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT) no secunda les aturades convocades per la Patronal i demés organitzacions, sense perjudici de la decisió que prengui cada afiliat.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 Algunas organizaciones han convocado un paro para mañana día 3 de octubre. Esta convocatoria fue iniciada por CGT, IAC, I-CSC, COS, CNT aunque lal ANC, Òmnium Cultural y ERC, entre otros, participaron también en las reuniones de decisión inicial de esta convocatoria. Finalmente, esta convocatoria está apoyada y convocada también por la llamada Mesa por la Democracia (Asamblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, PIMEC, CECOT, FAPAC, Unió de Pagesos, CCOO, UGT).

 

Es decir, nos encontramos ante un cierre patronal (un lockout), cuya convocatoria está realizada a través de los medios oficiales de comunicación de la Patronal catalana y con el aval del Gobierno de la Generalitat (que, aunque sea obvio recordaremos que es el patrón de la mayoría de los funcionarios, personal laboral y subcontratado).

 

Evidentemente, es mucho más cómodo para la patronal hacer un lockout sin ni siquiera tener que pagar los salarios y sirviéndose de sus propios explotados por la movilización. Esta ha sido la función objetiva de los sindicatos supuestamente "alternativos" que han realizado el movimiento necesario para que estos sectores de la patronal puedan movilizar sus explotados en su lucha contra otros sectores de la patronal.

 

La actuación policial que hemos visto recientemente es la verdadera cara del Estado burgués. Condenamos la violencia y la represión de este Estado, que no es diferente de la que realizan en todo el Estado español y del mundo contra los trabajadores todos y cada uno de los cuerpos represivos del Estado: Mossos d’Esquadra, Policía Nacional, Ertzaintza, Guardia Civil, etc. El Estado democrático es una máquina represiva que asegura la explotación de los trabajadores: pedir más democracia es pedir más represión y más explotación.

 

El contenido real de este "paro nacional" no es, pero, "contra la brutalidad policial". Quienes lo apoyan y convocan han sido los responsables de la represión policial en Cataluña y lo pretenden seguir siendo. También son los que organizan la persecución de los trabajadores en los centros de trabajo, son los que no nos cotizan las horas, nos hacen ir a trabajar enfermos, y nos despiden cuando protestamos.

 

La unidad nacional es la tumba de la clase obrera, es el desarme ideológico de los asalariados y su entrega atados de pies y manos a la clase explotadora.

 

La participación de trabajadores y empresarios en el mismo órgano es la esencia del Sindicato Vertical franquista y eso es lo que se está proponiendo de facto en la convocatoria de mañana. La convocatoria de paros para apoyar un sector de la burguesía es completamente incompatible con el sindicalismo de clase. Un paro convocado por la Patronal no es una huelga, es un lockout patronal.

 

Ante esta situación, el sindicato Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) no secunda los paros convocados por la Patronal y demás organizaciones, sin perjuicio de la decisión que tome cada afiliado.

 

 

(més avall en català)

 

¿Qué es la "nación"? La burguesía necesita unificar un determinado territorio bajo la misma ley, los mismos pesos, las mismas medidas y la misma lengua, creando el mercado nacional en el que prosperan las empresas capitalistas en base a la explotación de la clase obrera, convenientemente arrancada de sus anteriores condiciones de existencia. Este resultado crudamente económico, la burguesía se lo representa místicamente como "nación" por motivos obvios de dominación social. A partir de entonces, la burguesía es una clase reaccionaria que perpetúa un (el último) sistema de explotación y dominación de clase, sistema que no puede aportar nada más a la humanidad que crisis, guerras y destrucción.

 

¿Qué es la "identidad nacional"? Para los empresarios, la clase de los capitalistas, el mundo representa un gran pastel, su "mercado", y dependiendo de la fuerza que sean capaces de ejercer conseguirán ser poseedores de una porción más grande o más pequeña del mismo. Por ello, la burguesía con intereses comunes se organiza para poder hacer frente a quien representa su competencia y así aumentar su posición de fuerza en tal o cual lugar. El mercado nacional, el envoltorio místico del cual es la nación, se le aparece como su espacio particular, donde crecer, desarrollarse y, si puede, desde donde proyectarse hacia nuevos mercados. La identidad nacional no es más que la fusión de las diferentes clases sociales y la sumisión de este cuerpo fusionado a los intereses exclusivos de la burguesía, camuflados siempre como "interés nacional". Pero en realidad esta identidad nacional, el nacionalismo, representa tan sólo un interés circunstancial para la burguesía, ya que todo empresario aspira a crecer, lo que implica a la larga superar los límites y estrecheces nacionales y regionales. Y cuando conviene se vuelven nacionalistas andorranos, suizos o de las Islas Caimán. Esta realidad está ante los ojos de todos: los empresarios van allí donde pueden extraer una mayor plusvalía al obrero, sin importar el país o región de que se trate, ya que en el corazón de todo pequeño burgués laten las ansias expansionistas de un imperialista potencial. Además, todos los patriotas están dispuestos a venderse la patria al mejor postor (EEUU, Rusia, UE, China, etc.) convirtiéndose en peones de uno u otro estado imperialista en el tablero del imperialismo mundial: Ucrania, Georgia, Libia, Irak, Siria, ex-Yugoslavia, etc.

 

¿Y para el obrero qué es la "identidad nacional"? El obrero nace aparentemente "libre" bajo la sociedad capitalista, pero sin trabajo no hay salario, y sin salario no hay plato de sopa sobre la mesa en el hogar del obrero, así que esta supuesta "libertad" no es más que la obligación de ir allí donde encuentre trabajo como esclavo moderno, como trabajador asalariado y, por lo tanto, se ve forzado a emigrar. Allí donde vaya el obrero es extranjero, incluso si no se mueve de donde ha nacido. Los únicos derechos reales reconocidos por el Estado burgués se reconocen a la burguesía o, mejor dicho, a las empresas y la competitividad de la economía nacional. Los trabajadores en el capitalismo sólo tenemos derecho a ser explotados, como constatamos cada día en los centros de trabajo, con el papel del Estado en las huelgas (policía, inspección, juzgados, etc). La identidad nacional es la morfina que se inyecta a la clase obrera para mantenerla atada al yugo de la empresa y de la economía nacional. La burguesía saca otro rédito tangible: la división entre los trabajadores de diferentes orígenes raciales o geográficos, la competencia entre nuestros hermanos de clase y nosotros que fortalece su dominación de clase. La unidad nacional es la tumba de la clase obrera, es el desarme ideológico de los asalariados y su entrega atados de pies y manos a la clase explotadora.

 

Por otra parte, el sistema capitalista se asienta sobre un enorme barril de pólvora que constituye la anarquía de la producción mercantil, con sus crisis de sobreproducción. Con la crisis, cada fracción de la burguesía necesita redoblar los esfuerzos para arrancar una parte del mercado mundial que se ve saturado y desbordado de mercancías invendibles. Esto implica la acentuación de la guerra comercial y su transformación en guerra militar. El nacionalismo se presenta entonces como el estupefaciente perfecto que permite arrastrar a la clase obrera de los centros de trabajo - donde es explotada – a los campos de batalla para la matanza de otros trabajadores en beneficio de la propia burguesía. La independencia que necesitamos los trabajadores es la independencia política y organizativa de la clase obrera en relación con la pequeña, mediana y gran burguesía ya sea española o catalana.

 

La actual confrontación de parte de la burguesía catalana (la misma que ha estado gobernando los últimos 30 años) con parte de la burguesía española tiene como innegable motivación por ambas partes la crisis de sobreproducción, la concentración bancaria y la desaparición de las cajas (y del clientelismo asociado), la lucha entre la pequeña burguesía y las grandes superficies, el empequeñecimiento del pastel de la corrupción que impide que todos sigan robando con las dos manos, etc. Es decir, asistimos a la lucha por el reparto del fruto de la explotación de la clase obrera entre los que se lo han estado repartiendo hasta ahora.

 

En esta confrontación entre bandidos por el reparto del botín, la clase obrera no tiene nada que ganar. El Estado que la burguesía catalana quiere fundar - como demuestra la "ley de transitoriedad" - está tan basado en la propiedad privada, en la explotación del trabajo asalariado y el régimen mercantil y de empresa como el actual y podrido Estado español y la actual y podrida UE. Al día siguiente del 1-O, tanto si estamos bajo un Estado español como catalán, la clase obrera seguirá estando explotada, los derechos recogidos en las leyes serán papel mojado para los asalariados, el plusvalor arrancado a la clase obrera será la única fuente de ganancia, el Estado será el arma de clase de la burguesía, etc. Es decir, los trabajadores seremos tan extranjeros como lo somos ahora, como lo son nuestros hermanos de clase en todo el mundo.

 

  Ante esto la consigna del sindicalismo de clase en Cataluña y en el resto del Estado español sólo puede ser el internacionalismo proletario: ninguna concesión al nacionalismo (ni español, ni catalán, ni ningún otro), ninguna solidaridad con nuestros propios explotadores, no parar sino alimentar la lucha de clase contra la propia burguesía sea española o catalana, extender la lucha a todas las empresas, sectores y estados, preparar las bases que en un momento dado permitan la lucha por la abolición de la esclavitud del trabajo asalariado.

CONTRA LA VORÁGINE NACIONALISTA DE UNOS Y OTROS: ¡INTERNACIONALISMO PROLETARIO!

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 

 

  Què és la “nació”? La burgesia necessita unificar un determinat territori sota la mateixa llei, els mateixos pesos, les mateixes mesures i la mateixa llengua, creant el MERCAT NACIONAL en el qual prosperen les empreses capitalistes sobre la base de l’explotació de la classe obrera convenientment arrancada de les seves anteriors condicions d’existència. Aquest resultat cruament econòmic, la burgesia se’l representa místicament com a “nació” per motius obvis de dominació social. A partir de llavors, la burgesia és una classe reaccionària que perpetua un (l’últim) sistema d’explotació i dominació de classe, sistema que no pot aportar res més a la humanitat que crisis, guerres i destrucció.

 

  Què és la “identitat nacional”? Pels empresaris, la classe dels capitalistes, el món representa un gran pastís, el seu "mercat", i dependrà de la força que siguin capaços d'exercir que aconsegueixin ser posseïdors d'una porció més gran o més petita d'aquest. Per això, la burgesia amb interessos comuns s'organitza per poder plantar cara a qui representa la seva competència i així augmentar la seva posició de força en tal o qual lloc. El mercat nacional, l’embolcall místic del qual és la nació, se li apareix com el seu espai particular, on créixer, desenvolupar-se i si pot, des d'on projectar-se cap a nous mercats. La identitat nacional no és res més que la fusió de les diferents classes socials i la submissió d'aquest cos fusionat als interessos exclusius de la burgesia, camuflats sempre com "interès nacional". Però en realitataquesta identitat nacional, el nacionalisme, representa tan sols un interès circumstancial per a la burgesia, ja que tot empresari aspira a créixer, i això implica a la llarga superar els límits i estretors nacionals i regionals. I quan convé es tornen nacionalistes andorrans, suïssos o de les Illes Caiman. Aquesta realitat està davant dels ulls de tothom: els empresaris van allà on poden extreure una major plusvàlua a l'obrer, sense importar el país o regió de què es tracti, ja que en el cor de tot petit burgès bateguen les ànsies expansionistes d’un imperialista potencial. A més, tots els patriotes estan disposats a vendre’s la pàtria al millor postor (EEUU, Rússia, UE, Xina, etc.) convertint-se en peons d’un o altre estat imperialista en el tauler de l’imperialisme mundial: Ucraïna, Geòrgia, Líbia, Iraq, Síria, ex-Iugoslàvia, etc.

 

  I per l’obrer què és la “identitat nacional”? L'obrer neix aparentment "lliure" sota la societat capitalista, però sense treballar no hi ha salari, i sense salari no hi ha el plat de sopa damunt la taula a la llar de l'obrer, així que aquesta suposada "llibertat" no és més que l’obligació d'anar allà on trobi feina com a esclau modern, com a treballador assalariat i, per tant es veu forçat a emigrar. Allà on vagi l’obrer és estranger, fins i tot si no es mou d’on ha nascut. Els únics drets reals reconeguts per l’Estat burgès es reconeixen a la burgesia o, millor dit, a les empreses i a la competitivitat de l’economia nacional. Els treballadors en el capitalisme només tenim dret a ser explotats, com constatem cada dia als centres de treball, amb el paper de l’Estat en les vagues (policia, inspecció, jutjats, etc). La identitat nacional és la morfina que s’injecta a la classe obrera per mantenir-la lligada al jou de l’empresa i de l’economia nacional. La unitat nacional és la tomba de la classe obrera, és el desarmament ideològic dels assalariats i la seva entrega lligats de peus i de mans a la classe explotadora. La burgesia en treu un altre rèdit tangible: la divisió entre els treballadors de diferents orígens racials o geogràfics, la competència entre els nostres germans de classe i nosaltres que enforteix la seva dominació de classe.

 

  D'altra banda, el sistema capitalista s'asseu sobre un enorme barril de pólvora que constitueix l'anarquia de la producció mercantil, amb les seves crisis de sobreproducció. Amb la crisi, cada fracció de la burgesia necessita redoblar els esforços per tal d’arrancar una part del mercat mundial que es veu saturat i desbordat de mercaderies invendibles. Això implica l’accentuació de la guerra comercial i la seva transformació en guerra militar. El nacionalisme es presenta llavors com l’estupefaent perfecte que permet arrossegar la classe obrera dels centres de treball - on és explotada - als camps de batalla per la matança d’altres treballadors en benefici de la pròpia burgesia. La independència que necessitem els treballadors és la independència política i organitzativa de la classe obrera en relació a la petita, mitjana i gran burgesia, ja sigui espanyola o catalana.

 

  L’actual confrontació de part la burgesia catalana (la mateixa que ha estat governant els últims 30 anys) amb part de la burgesia espanyola té com a innegable motivació per ambdues parts la crisi de sobreproducció, la concentració bancària i la desaparició de les caixes (i del clientelisme associat), la lluita entre la petita burgesia i les grans superfícies, l’empetitiment del pastís de la corrupció que impedeix que tots segueixin robant amb les dues mans, etc. És a dir, assistim a la lluita pel repartiment del fruit de l’explotació de la classe obrera entre els que se l’han estat repartint fins ara.

 

  En aquesta confrontació entre bandits pel repartiment del botí, la classe obrera no hi té res a guanyar. L’Estat que la burgesia catalana vol fundar – com demostra la “llei de transitorietat” – està tant basat en la propietat privada, en l’explotació del treball assalariat i el règim mercantil i d’empresa com l’actual i podrit Estat espanyol i l’actual i podrida UE. L’endemà de l’1-O, tant si estem sota un Estat espanyol com català, la classe obrera seguirà estant explotada, els drets recollits en les lleis seran paper mullat pels assalariats, la plusvàlua arrencada a la classe obrera serà l’única font de guany, l’Estat serà l’arma de classe de la burgesia, etc. És a dir, els treballadors serem tant estrangers com ho som ara, com ho són els nostres germans de classe arreu del món.

 

  Davant d’això la consigna del sindicalisme de classe a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol només pot ser l’internacionalisme proletari: cap concessió al nacionalisme (ni espanyol, ni català, ni cap altre), cap solidaritat amb els nostres propis explotadors, no aturar sinó alimentar la lluita de classe contra la pròpia burgesia sigui espanyola o catalana, estendre la lluita a totes les empreses, sectors i estats, preparar les bases que en un moment donat permetin la lluita per l’abolició de l’esclavitud del treball assalariat.

 

CONTRA LA VORÀGINE NACIONALISTA D’UNS I ALTRES: INTERNACIONALISME PROLETARI!

 

 

 

 

 

CONTRA LA GUERRA IMPERIALISTA, INTERNACIONALISMO PROLETARIO

 

Se han producido dos atentados en Barcelona y en Cambrils en los que han resultado muertas 14 personas. Estos asesinatos son una abominable muestra de la violencia que supura el capitalismo por todos sus poros. Ahora la burguesía y todos sus medios airean estos muertos de los cuales esperan sacar un gran rendimiento con grandes muestras de unidad entre los que ayer mismo se peleaban por repartirse el pastel de la explotación obrera: el Rey, Puigdemont, Rajoy, Colau y el resto de la tropa se vuelven a encontrar en el frente común del interclasismo.

La burguesía airea los muertos de las Ramblas porque espera sacar un beneficio de ello y silencia las muertes que la señalan con el dedo como responsable de un mundo de muerte y destrucción: la burguesía silencia los 607 asesinatos laborales que se produjeron en el Estado español en 2016 (con lo que va de año ya son 300) que son parte del asesinato sistemático de la clase obrera en los centros de trabajo por parte de la Patronal y que cada año se cobra la cifra de 2 millones de muertes por causa de accidentes y enfermedades laborales en todo el mundo. También silencian los 2.680 hombres y las 922 mujeres muertas por “suicidio” en el Estado español (2015) que son parte de los 800.000 suicidios anuales en todo el mundo, y que no son otra cosa que muertes provocadas por la existencia miserable que impone esta sociedad en putrefacción.

 

LAS VERDADERAS CAUSAS DE LA GUERRA

 

Cada día que pasa asistimos a la militarización creciente de la sociedad y de las relaciones internacionales. A todo este huracán patriotero y militarista, la clase obrera tiene que oponer el internacionalismo. Los trabajadores de todos los países son nuestros hermanos de clase. El internacionalismo proletario es el único oxígeno que tiene la clase obrera.

Todos los estados que intervienen en Siria y en el Oriente Medio son estados capitalistas e imperialistas desde el primero hasta el último (desde la Unión Europea a Rusia pasando por los EUA, Irán, Turquía, Arabia Saudí, Israel, desde el régimen de Al-Asad a los grupos de “oposición” incluido el Estado Islámico son todos grupos que se disputan el control de la materia prima, el negocio del petróleo y la droga; que se disputan el fruto de la explotación de la clase obrera mundial).

Los verdaderos motivos de estos atentados y de la intervención militar de los distintos países son motivos mercantiles, lo que buscan es asegurar sus posiciones imperialistas y para eso no dudan en masacrar a los trabajadores de cualquier lugar y no dudarán en llevarnos a nosotros al matadero también.

Ante estos hechos, los trabajadores no tenemos que caer en la trampa que teje la misma burguesía contra la que luchábamos justo ayer. Los responsables últimos de las muertes de Barcelona así como de las muertes por suicidios, homicidios, asesinatos laborales y muertes en las diversas guerras son la burguesía y el capitalismo. Son ellos los beneficiarios del sistema que produce esta destrucción de vidas humanas y son ellos los que las producen con sus actos a nivel internacional. El sistema mercantil-capitalista es un inmenso barril de pólvora sobre el que estaremos condenados a vivir mientras no lo derroquemos. Por eso, no es el momento de desconvocar huelgas sino de reanudar la lucha de clase contra este sistema de explotación y muerte que es el capitalismo.

 

¿CÓMO PUEDEN DECIR QUE NOS PROTEGERÁN DE LA SITUACIÓN

QUE ELLOS MISMOS HAN CREADO?

 

Todas las medidas de militarización que se tomen hoy en nombre de la defensa contra los atentados serán otras tantas medidas que serán utilizadas mañana contra la clase obrera en lucha. Lo hemos visto recientemente con la militarización del aeropuerto de Barcelona por medio de la Guardia Civil.

La cruda realidad es que la “seguridad” es sólo una excusa para reprimir cualquier tipo de protesta, para imponernos todavía más sacrificios en nombre del bien de la Empresa y de su Patria. Y también para darnos mañana un fusil para que vayamos a matar a los trabajadores de otros países.

Los ejércitos que (desde 1967) intervienen militarmente en los distintos países del Oriente Medio y hoy se dedican a bombardear poblaciones enteras, a destruir hospitales y escuelas, que financian a los grupos terroristas que luego les sirven de excusa para sus incursiones militares; estos ejércitos no nos darán nunca ninguna seguridad sino que son los generadores de esta montaña de crímenes y matanzas.

 

¡POR LA REANUDACIÓN DE LA LUCHA DE CLASE!

 

Nuestro problema es la explotación que esta misma burguesía (española, catalana, vasca, francesa, alemana o de dónde sea) nos impone cotidianamente a nosotros y a los trabajadores de todo el mundo. Nuestro problema es que hay 5.000.000 de trabajadores en el paro, que más de 5,7 millones de compañeros no cobran el salario mínimo, que nos matan a trabajar y nos hacen trabajar enfermos, etc. Nuestro problema es que – para asegurar sus ganancias – nos llevarán al matadero a todos y no podemos permitirlo. Necesitamos organizarnos para luchar contra la explotación y por la abolición del trabajo asalariado.

 

¡FUERA EL EJÉRCITO ESPAÑOL Y TODOS LOS EJÉRCITOS DE ORIENTE MEDIO, ÁFRICA, AMÉRICA Y ASIA!

 

¡CONTRA LA GUERRA IMPERIALISTA, LUCHA DE CLASE!

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

CONTRA LA GUERRA IMPERIALISTA, INTERNACIONALISME PROLETARI

 

S’han produït dos atemptats a Barcelona i Cambrils en els que han resultat mortes 14 persones. Aquests assassinats són una abominable mostra de la violència que supura el capitalisme per tots els seus porus. Ara la burgesia i tots els seus mitjans airegen aquests morts dels quals n’esperen treure un gran rendiment amb grans mostres d’unitat entre els que ahir mateix s’esbatussaven per repartir-se el pastís de l’explotació obrera: el Rei, Puigdemont, Rajoy, Colau i la resta de la tropa es tornen a trobar en el front comú de l’interclassisme.

La burgesia aireja els morts de les Rambles perquè n’espera treure un benefici i silencia els morts que l’assenyalen amb el dit com a responsable d’un món de mort i destrucció: la burgesia silencia els 607 assassinats laborals que es van produir a l’Estat espanyol el 2016 (amb el que va d’any ja en són 300) que són part de l’assassinat sistemàtic de la classe obrera als llocs de treball per part de la Patronal i que cada any es cobra la xifra de 2 milions de morts per causa d’accidents i malalties laborals en tot el món. També silencien els 2.680 homes i les 922 dones mortes per “suïcidi” a l’Estat espanyol (2015) que són part dels 800.000 suïcidis anuals a tot el món, i que no són altra cosa que morts provocades per l’existència miserable que imposa aquesta societat en putrefacció.

 

LES VERITABLES CAUSES DE LA GUERRA

 

Cada dia que passa assistim a la militarització creixent de la societat i de les relacions internacionals. A tot aquest huracà patrioter i militarista, la classe obrera ha d'oposar l'internacionalisme. Els treballadors de tots els països són els nostres germans de classe. L'internacionalisme proletari és l'únic oxigen que té la classe obrera.

Tots els estats que intervenen a Síria i a l'Orient Mitjà són estats capitalistes i imperialistes des del primer fins a l'últim (des de la Unió Europea a Rússia passant pels EUA, l'Iran, Turquia, Aràbia Saudita, Israel, des del règim d'Al-Assad als grups d’"oposició" inclòs l'Estat Islàmic són tots grups que es disputen el control de la matèria primera, el negoci del petroli i de la droga; que es disputen el fruit de l'explotació de la classe obrera mundial).

Els veritables motius d'aquests atemptats i de la intervenció militar dels diversos països són motius mercantils, el que busquen és assegurar les seves posicions imperialistes i per això no dubten a massacrar als treballadors de qualsevol lloc i no dubtaran a portar-nos a l'escorxador a nosaltres també.

Davant d’aquests fets, els treballadors no hem de caure en el parany que ens teixeix la mateixa burgesia contra la que lluitàvem just ahir. Els responsables últims dels morts de Barcelona així com dels morts per suïcidis, homicidis, assassinats laborals i morts en les diverses guerres són la burgesia i el capitalisme. Són ells els beneficiaris del sistema que produeix aquesta destrucció de vides humanes i són ells els que les produeixen amb els seus actes a nivell internacional. El sistema mercantil-capitalista és un immens barril de pólvora sobre el que estarem condemnats a viure mentre no el derroquem.  Per això, no és el moment de desconvocar les vagues sinó de reprendre la lluita de classe contra aquest sistema d’explotació i mort que és el capitalisme.

 

COM PODEN DIR QUE ENS PROTEGIRAN D'UNA SITUACIÓ

QUE ELLS MATEIXOS HAN CREAT?

 

Totes les mesures de militarització que es prenguin avui en nom de la defensa contra els atemptats seran tantes altres mesures que seran utilitzades demà contra la classe obrera en lluita. Ho hem vist recentment amb la militarització de l’aeroport de Barcelona mitjançant la Guàrdia Civil.

La crua realitat és que la "seguretat" és només una excusa per reprimir qualsevol tipus de protesta, per imposar-nos encara més sacrificis en nom del bé de l'Empresa i de la seva Pàtria. I també per donar-nos demà un fusell perquè anem a matar els treballadors d'altres països.

Els exèrcits que (des de 1967) intervenen militarment en els diversos països de l’Orient Mitjà i avui es dediquen a bombardejar poblacions senceres, a destruir hospitals i escoles, que financen els grups terroristes que després els serveixen d'excusa per a les seves incursions militars; aquests exèrcits no ens donaran mai cap seguretat sinó que són els generadors de tota aquesta muntanya de crims i matances.

 

PER LA REPRESA DE LA LLUITA DE CLASSE!

 

El nostre problema és l'explotació que aquesta mateixa burgesia (espanyola, catalana, basca, francesa, alemanya o d'on sigui) ens imposa quotidianament a nosaltres i als treballadors de tot el món. El nostre problema és que hi ha 5.000.000 de treballadors a l'atur, que més de 5,7 milions de companys no cobren el salari mínim, que ens maten a treballar i ens fan treballar malalts, etc. El nostre problema és que - per assegurar els seus guanys - ens portaran a l'escorxador a tots i no podem permetre-ho. Necessitem organitzar-nos per lluitar contra l’explotació i per l’abolició del treball assalariat.

 

FORA L'EXÈRCIT ESPANYOL I TOTS ELS EXÈRCITS D'ORIENT MITJÀ, ÀFRICA, AMÈRICA, ÀSIA!

 

CONTRA LA GUERRA IMPERIALISTA, LLUITA DE CLASSE!

Als treballadors de Ciut’art i a tota la classe obrera,

 

La jornada de vaga realitzada ahir 16 d’agost de 2017 va ser secundada per la totalitat de la plantilla, aconseguint que tanquessin les portes el Arxiu Històric de Barcelona, MACBA, la Fundació Miró, el Museu del Disseny (DHUB), el Monestir de Pedralbes, la Fundació Tàpies, la Virreina i el Museu de la Música.
Una vegada més, hem demostrat que la solidaritat i el companyerisme entre els treballadors assalariats no només són possibles sinó que són l’únic camí per defensar-nos dels abusos de la Patronal.
El piquet no s’ha limitat a recórrer els centres on havíem convocat la vaga sinó que també hem visitat la Casa Batlló, el Museu Picasso, el Museu de les Cultures, el Museu Etnològic, el MNAC i el Caixafòrum. En aquests centres, com en els nostres, hi treballen treballadors de neteja, de manteniment, d’atenció al públic així com també a les llibreries i cafeteries corresponents que tenen les mateixes condicions que nosaltres o pitjors. Ahir vam parar 10 centres, demà podem parar-los tots si ens organitzem en el sindicat de classe i trenquem amb les divisions artificials entre empreses i sectors.
L’Assemblea de vaguistes realitzada en acabar la jornada de vaga va decidir mantenir la vaga indefinida convocada per la Secció Sindical de SUT als centres de l’Arxiu i el MACBA i convocar aturades a tota la resta de centres per dimecres i dijous de la setmana vinent. La convocatòria de les aturades de la setmana vinent s’ha registrat avui per part dels membres del Comitè pertanyents a SUT.

 

Segona jornada de vaga indefinida a l’Arxiu i al MACBA

Avui la segona jornada de vaga ha estat un èxit gràcies al suport de treballadors de la resta de centres i d’altres afiliats a SUT que han permès la realització de dos piquets informatius durant tot el dia a les portes de l’Arxiu Històric i del MACBA, que s’ha mantingut tancat per la vaga.

Pel manteniment dels llocs i de les condicions de treball!


Concurs rere concurs, licitació rere licitació, els treballadors subcontractats veiem com se’ns redueixen les condicions, les jornades i els llocs de treball.
Els últims dos concursos, a l’Arxiu Històric de Barcelona i al MACBA, s’ha produït una reducció dràstica del pressupost de la licitació que es descarrega sobre les condicions dels treballadors. Desapareixen les posicions de treball, es redueixen de 25 hores a 9 hores setmanals, etc.
Qui pot arribar a final de mes treballant 9 hores setmanals i cobrant 5€/h?


La subcontratista “Ciut’art” i el compromís amb la precarietat laboral


L’any passat vam convocar una sèrie de dies de vaga a l’empresa Ciut’art per regularitzar la nostra situació contractual i per l’estafa de les vacances a una gran part de la plantilla per part de l’empresa. Amb aquelles aturades i la posterior acció sindical vam aconseguir que tota la plantilla passés a tenir un contracte indefinit i que es garantís que tots els treballadors gaudirien les vacances que els hi corresponia. Des de la secció sindical del SUT també s’ha denunciat a l’empresa per no pujar l’IPC des de l’any 2008. El judici es durà a terme al setembre del 2017, i implicarà la devolució d’un 9% del salari en l’últim any. A més a més, Ciut’art aplica un Conveni d’Empresa per sota del  sectorial, que hem denunciat i caducarà a l’octubre. Malgrat això, l’Empresa es resisteix a aplicar les millores reclamades per l’Assemblea, posposa les respostes i les reunions amb qualsevol excusa i ni tan sols garanteix l’aplicació del Conveni sectorial.


La hipocresia de l’Ajuntament de Barcelona, de l’ICUB i de les demés empreses principals

El que hem descrit prèviament  és la lluita d’un any i mig per millorar les condicions precàries que Ciut’art ens imposava. Però Ciut’art no és l’única responsable d’aquestes condicions. L’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), l’Ajuntament de Barcelona i les demés empreses principals s’amaguen darrera el sistema de la subcontractació per amagar que són els autèntics responsables de tenir treballadors en unes condicions precàries i inestables a la major part dels serveis que es donen als seus centres (informació, neteja, manteniment, seguretat...). D’aquesta manera, la subcontractació és un subterfugi amb l’únic objectiu de no haver de pagar els salaris dels treballadors de l’Empresa principal i per tal d’imposar qualsevol reestructuració sense necessitat de cap justificació “objectiva”: la mera conveniència de l’Empresa principal es presenta enganyosament com a causa quasi-natural o “objectiva”.
L’any passat ja vam denunciar aquest fet i reclamàvem subrogació automàtica de la totalitat de la plantilla i manteniment de totes les condicions cada vegada que es feia un concurs. Com a conseqüència d’aquesta lluita, a tots els plecs que han sortit des d’aleshores, l’ICUB afirma garantir la subrogació completa. 


Però això només és un rentat de cara per part de l’administració. La crua realitat és que els plecs que han sortit inclouen clàusules que només obliguen a subrogar als treballadors amb més d’un any d’antiguitat, fan rebaixes dràstiques de jornada laboral (de 25 a 9 hores setmanals) i redueixen posicions.

Per aquest motiu, s’ha convocat una vaga indefinida a MACBA i l’Arxiu Històric de Barcelona, on s’ha rebaixat la jornada dels treballadors, les categories i el número de plantilla, amb l’objectiu d’aconseguir el manteniment dels llocs de treball, jornades i funcions així com el reconeixement del caràcter indefinit de tots els contractes i el final de les represàlies i discriminacions.


A la resta de centres de Ciut’art hem convocat una jornada d’aturada ampliable a més dies per exigir a l’empresa el pas a plantilla fixa dels companys anomenats de “reforç” o “activitats”, l’equiparació per dalt de la categoria de Tècnic especialista en vista de l’incompliment sistemàtic de les categories del Conveni per part de l’empresa, consolidació de la jornada, respecte de l’acord de final de vaga (contractació indefinida, vacances, festius, etc.).

Conscients de l’arrel del problema, també exigim la fi de la subcontractació i que les empreses principals assumeixin els treballadors del seus serveis, per acabar amb la inestabilitat que produeixen els concursos, la fragmentació de les plantilles, la modificació arbitrària de les nostres condicions, etc.


Aquest no és un problema que només patim els treballadors de Ciut’art. Tots els treballadors en general i especialment els subcontractats estem subjectes a aquestes condicions. La classe obrera ho produeix tot i, per tant, no tenim per què aguantar que les nostres condicions de vida i de treball no parin de degradar-se contínuament mentre els beneficis dels empresaris no paren de créixer a costa de la nostra misèria creixent. Us animem a organitzar-vos als vostres centres de treball, a trencar les barreres del corporativisme i a lluitar contra tots els abusos als que ens sotmeten quotidianament.


PROU ABUSOS I PROU PRECARIETAT!
FORA ETTs I SUBCONTRACTES, TOTS A FIXOS A L’EMPRESA PRINCIPAL!!

      La publicació de la resolució de concurs de trasllat LEN/002/16 al desembre del 2016 va comportar que s’oferissin les places d’educador d’educació especial (EEE), ocupades majoritàriament per personal interí (en un 85,49%, segons la pròpia Generalitat, i que a més, en molts casos, porta molts anys en aquesta situació), al personal fix laboral autonòmic.

      Al no oferir-se al personal interí, entre ell el qui actualment ocupa les places, en cas de que algun treballador fix demani la plaça d’un EEE interí, aquest es veurà al carrer sense indemnització al final de curs (el 31 d’agost). A això s’hi suma, a més, que per accedir a les places es requereix al personal fix no titulat que realitzi un examen en el que es poden portar apunts, mentre que a partir de l’1 de setembre s’exigirà l’obtenció d’un títol específic a tot el personal que s’incorpori a partir de llavors, incloent els interins que ara s’acomiadin i després es puguin tornar a nomenar. 

Aquest moviment, que no és una excepció, persegueix buidar de personal fix certs sectors de l’administració (conserges, auxiliars, etc.), que es consideren més fàcilment externalitzables, oferint-los el trasllat a d’altres sectors on el número d’interins és molt alt, de manera que quan se’n buidi un número substancial de fixos, el següent pas pugui ser licitar-los en forma de lots d’escoles (servei de consergeria, d’auxiliars, etc.), tal com ja es fa actualment amb la neteja, el servei de menjador, vetlladors, etc., i com l’administració pretén fer en molts altres sectors en un futur proper.

                Com hem arribat a aquesta situació?

            Des de Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT) creiem que aquesta situació, com moltes d’altres, no és una fatalitat, i que podem i hem d’organitzar-nos per enfrontar-la, però que per fer-ho cal que entenguem també que aquests atacs, com en general la rebaixa sistemàtica de les condicions de treball de la classe obrera a l’Estat espanyol, es donen de la mà i amb la col·laboració activa dels sindicats subvencionats (o millor dit empreses de serveis sindicals: CCOO, UGT, CATAC, etc.). En el cas dels EEE tant la publicació de la resolució, com de l’acord de les proves d’accés i el canvi en els requisits, porten la seva empremta. Només podrem afrontar amb possibilitats d’èxit aquest tipus de situacions si aconseguim organitzar-nos fora i contra les organitzacions subvencionades, que són els responsables últims i reals de les rebaixes que venim patint.

        Acabem amb la temporalitat i la subcontractació

          No fa tant de temps a les escoles i instituts tothom estava contractat per l’empresa o institució principal de forma indefinida. La subcontractació allibera a les empreses principals i a les institucions d’encarregar-se dels acomiadaments i de la contractació. Amb això, aconsegueixen rebaixar salaris, dificultar l’organització sindical, reduir plantilles. Tot això és un atac a les nostres condicions de treball i de vida.

          La línia de la patronal és única: menys treballadors han de fer igual o més treball. La Patronal ens divideix entre subcontractats i no subcontractats, entre fixos i interins, per sectors, categories, etc. La nostra línia doncs també ha de ser única: hem de trencar amb aquesta divisió!

                Què hem de fer davant aquesta situació?

         Rebutjar aquestes divisions corporativistes: tots treballem al mateix centre i només unint les diferents lluites podrem pressionar a l’empresa principal per acabar amb la subcontractació i la contractació temporal fraudulenta  És possible enfrontar-se a la subcontractació i a la temporalitat,però no serveixen els actes purament escènics d’un dia (promoguts per organitzacions especialitzades en donar-se bombo aprofitant les desgràcies dels demés), i menys encara amb el curs acabat, o una petició de reunió amb els responsables del Departament (perfectament conscients de la situació), com no serveixen les il·lusions en aquest o qualsevol altre gestor.No hi ha dreceres.

          Mentrestant cal igualment que intentem defensar-nos davant dels atacs que patim, i per això DES DEL SUT VAM IMPUGNAR LA RESOLUCIÓ DEL CONCURS DE TRASLLAT ABANS DE QUE ACABÉS EL TERMINI (febrer de 2017) i actualment estem a l’espera de sentència. Tant si la sentència (que en qualsevol cas es podrà recórrer) ens dóna la raó com si no, calia fer aquest pas per intentar repel·lir l’atac, malgrat les poques esperances de que la justícia burgesa ens resolgui el problema.

        El primer pas és oposar-nos a tots els abusos quotidians i organitzar-nos per plantar-los cara, posant-nos en contacte amb la resta de companys que tenen contractes fraudulents i reclamar que ens passin a indefinits. El segon és estendre la solidaritat i el companyerisme a ultrança. Organitzem col·lectivament el sindicat de classe, sense subvencions ni alliberats, estenent la lluita a tots els centres, empreses i sectors. Aquesta és la única forma amb la qual podrem plantar cara a la Patronal i l’Estat.

 

[Más abajo en Castellano]

 

Sis mesos després de que l'hotel hagi realitzat l'acomiadament d'un company, el sindicat SUT ha aconseguit la nul·litat del mateix, quedant l'empresa obligada a readmetre el treballador, a abonar-li els salaris de tramitació i a pagar-li una indemnització per danys morals de 6.251 euros.

 

Como va fer l'any anterior, l'empresa pretenia sortir-se amb la seva al buscar que el company, juntament amb altres treballadors de l'hotel, perdés les vacances generades per al 2016 mitjançant el mètode de donar llargues, de no lliurar calendaris, i així, fins a arribar a l’any següent. D'aquesta manera, l'empresa després podia negar-se a donar les vacances al·legant que ja s'ha passat l'any pel qual s'haurien meritat. Quan l'empresa va veure que el treballador no es conformava amb el seu pla i que aquest acudia al sindicat per defensar els seus drets, va decidir inventar-se una carta d'acomiadament disciplinari per fer-lo fora de manera fulminant.

 

Tot i estar al servei de la Patronal, aquesta vegada l'Estat no ha pogut fer res més que reconèixer la realitat flagrant en què s'ha produït l'acomiadament, de manera que hem aconseguit una petita, però important, victòria contra el despotisme i prepotència de l'empresa.

 

Animem a tots els companys i companyes a acudir al sindicat de classe per organitzar-nos en la defensa dels nostres drets, cultivant la solidaritat i la companyonia a ultrança.

 

 

 

Seis meses después de que el hotel haya efectuado el despido de un compañero, el sindicato SUT ha conseguido la nulidad del mismo, quedando la empresa obligada a readmitir al trabajador, a abonarle los salarios de tramitación y a pagarle una indemnización por daños morales de 6.251 euros.

 

Como en el año anterior, la empresa pretendía salirse con la suya al buscar que el compañero, junto con otros trabajadores del hotel, perdiera las vacaciones generadas para el 2016 mediante el método de dar largas, de no entregar calendarios, y así, hasta llegar al año siguiente. De esta forma, la empresa después podía negarse a dar las vacaciones alegando que ya se ha pasado el año por el que se habrían meritado. Cuando la empresa vio que el trabajador no se conformaba con su plan y que este acudía al sindicato para defender sus derechos, decidió inventarse una carta de despido disciplinario para echarlo de forma fulminante.

 

A pesar de estar al servicio de la Patronal, esta vez el Estado no ha podido hacer nada más que reconocer la realidad flagrante en la que se ha producido el despido, de forma que hemos conseguido una pequeña, pero importante, victoria contra el despotismo y prepotencia de la empresa.

 

Animamos a todos los compañeros y compañeras a acudir al sindicato de clase para organizarnos en la defensa de nuestros derechos, cultivando la solidaridad y el compañerismo a ultranza.

 

 

 

 

 

 

 

 

En la reunión mantenida hoy miércoles 15 de marzo de 2017 entre el Comité de Huelga y Udon Barcelona, la Empresaha comunicado la conversión a indefinidos de 10 contratos más, los cuales se suman a los 6 contratos convertidos durante la huelga y los 7 que realizó la Empresa precipitadamente justo después de recibir las reclamaciones colectivas realizadas por la Sección Sindical de SUT que dieron lugar a la huelga.

 

La Empresa también ha realizado una propuesta por escrito sobre otros aspectos que ha sido sometida a la valoración de la Asamblea de Huelguistas realizada esta tarde. La valoración por el momento de la Asamblea ha sido que la propuesta de la Empresa es insuficiente. Se ha acordado suspender la convocatoria de los tres días siguientes - previstos para el viernes, sábado y domingo – para acabar de valorar la propuesta de la Empresa y eventualmente realizar una contrapropuesta de la misma.

 

 

 

SUT , Powered by Joomla! and designed by SiteGround web hosting