Companys i companyes,

El conjunt de les plantilles dels centres educatius organitzats en assemblees de centre, territorials i interterritorials (encara que limitades erròniament a nivell de cada comunitat autònoma, perdent així força) hem estat realitzant un seguit de vagues amb una resposta massiva, i preparant accions des de les mateixes assemblees que han resultat exitoses.

Hem pogut demostrar la força de les mobilitzacions però aquesta força s’ha perdut en unes negociacions que ja han nascut castrades: convocatòria tardana de vaga, -febrer!-, acord per part de CCOO i UGT enmig de la setmana de vaga de març a la baixa i per l’esquena, la convocatòria posterior massa espaiada entre jornades de vaga (i no indefinida) i una vegada més dient-li al Patró-Estat l’inici i el final del procés reivindicatiu.

Malgrat això, la resposta en massa del conjunt de treballadors demostra per una banda,que hem arribat a moments crítics a les aules, per la falta de personal i temps en diversos sentits (inclusiva i no inclusiva). Per l’altra, la necessitat material en la què es troba el conjunt de la classe obrera: l’increment del cost de la vida que no permet arribar a final de mes.

Rebuig massiu del pre-acord

En el moment en que el moviment agafava més envergadura i enfocava la recta final, es firma un pre-acord d’USTEC i ASPEPC-SPS a l’acord de CCOO i UGT, completament insuficient i centrada en l’aspecte salarial. Però el veritable problema d’aquest pre-acord no és només el seu caràcter limitat, sinó com s’ha fet i en quin moment s’ha fet.

S’ha fet en el moment en què el moviment reivindicatiu tenia més força, en el punt més àlgid, just a les portes de començar l’última setmana de vagues convocades i amb una possible extensió a la següent setmana amb la selectivitat programada. S’ha fet sense comptar amb les assemblees de vaguistes i desconvocant unilateralment fins i tot abans de sotmetre el pre-acord a ratificació.

La intenció del Departament (i els firmants en són col·laboradors objectius) era frenar el moviment reivindicatiu, exactament igual que amb l’acord de març. El resultat ha estat de confusió, multiplicada per la promesa d’una represa de la lluita incoherent amb els actes actuals. De fet, depèn de com es firmin els acords, seran un fre legal per noves mobilitzacions assegurant la pau social durant els pròxims tres anys, encara que un moviment reivindicatiu ampli i decidit podria trencar aquesta camisa de força.

Com tots sabem, el pre-acord ha estat rebutjat massivament, fins i tot malgrat l’estratagema de que voti també qui no segueix la vaga. El motiu del rebuig massiu – malgrat tot el sacrifici salarial acumulat – és que els problemes reals queden sense resoldre i que acceptar aquest pre-acord era sotmetre’s a una maniobra que garanteix que sempre tinguin el control i nosaltres sempre  perdem i haguem d’abaixar el cap en el moment crucial.

Però, a més, no hem anat a la vaga només per la pujada salarial, reclamem la millora de les condicions laborals del conjunt dels treballadors dels centres, PAE, PAS, companys del lleure, neteja, manteniment... També estem reclamant que hi hagi unes condicions climàtiques adequades a les aules, rebaixar la càrrega de tutories, posar fi a que hi hagi centres en barracons, baixada de ràtios, equiparació i reducció de les hores lectives setmanals per totes les etapes educatives...

Com podem aconseguir les reivindicacions

El que s’ha aconseguit fins ara és primerament resultat de la pressió de les vagues i de la mobilització, però aquest resultat ha estat malbaratat en les negociacions per part de les organitzacions que les han dut a terme.

El que posa sobre la taula la situació actual és que per poder tirar endavant una lluita cal tenir les eines adequades i aquestes eines no són les organitzacions que funcionen normalment com a extensions de RRHH per les gestions administrativo-laborals del dia a dia. Si a la taula de negociació sempre hi ha qui malvendrà l’esforç col·lectiu en el moment crucial, les nostres lluites i l’esforç col·lectiu no donaran el fruit que necessitem.

I al mateix temps, la situació actual també demostra que els problemes els tenim però que també tenim la decisió de tirar endavant les reivindicacions malgrat tots els dubtes, vacil·lacions i obstacles.

Ara el que necessitem són les eines perquè aquesta determinació i energia es tradueixi en les millores que necessitem.