(más abajo en castellano)
El dijous passat, el Museu de l’Art Prohibit anunciava el seu tancament “indefinit” enmig d’explicacions psicodèliques i delirants sobre les raons d’aquesta decisió.
Aquest tancament patronal (lockout) és el corol·lari de l’actuació repressiva i anti-obrera que el Museu de l’Art Prohibit ha mantingut sistemàticament des de que els treballadors subcontractats d’atenció al visitant van presentar les seves reivindicacions.
La hipocresia i el cinisme del Museu de l’Art Prohibit no tenen límit:
- Primer elimina una subcontracta per acomiadar la meitat de la plantilla subcontractada que havia reclamat no estar subjectes a condicions de completa precarietat laboral.
- Després ha substituït els vaguistes amb vigilants de seguretat, contractant porters de discoteca i fent servir els cossos policials pels seus interessos privats.
- Finalment, el Museu tanca per desfer-se de la resta de la plantilla que està en vaga i no haver d’accedir a les seves reivindicacions.
I tot això, vestint-se de víctima de no se sap quina conxorxa i mentint impúdica i sistemàticament sobre l’actuació dels vaguistes i dels piquets.
Era tant senzill com posar una porta de vidre o una cortina d'aire a l’entrada del carrer, però això hagués suposat accedir a les reivindicacions dels vaguistes i l'autoritat de la Direcció del Museu hagués quedat en qüestió.
El Museu de l’Art Prohibit prefereix tancar abans que reconèixer que els treballadors subcontractats no són una part del mobiliari i abans de posar una porta de vidre o una cortina d'aire per separar la temperatura interior del vestíbul de la temperatura exterior del carrer (com hi havia abans i com tenen tots els altres establiments del mateix edifici modernista). I, de passada, aprofiten la situació per fer-se una gran publicitat gratuïta.
L’anunci del Museu: una campanya de màrqueting conscient i premeditada
En primer lloc, cal dir que el Museu de l'Art Prohibit (MAP) ha anunciat que tanca "indefinidament". Cridem l'atenció de que la paraula escollida no és "permanentment" o "definitivament". El temps dirà si aquest matís és rellevant.
En qualsevol cas estem davant d'una maniobra de màrqueting cínicament premeditada i calculada amb la qual el Museu de l’Art Prohibit ha intentat aconseguir el ressò i publicitat que no ha aconseguit mentre estava obert.
El comunicat del Museu de l’Art Prohibit està ple de mentides en relació a l'actuació dels piquets, però són mentides que es publiquen a primera pàgina i que tenen espai privilegiat en la televisió i ràdio públiques, sense contrastar-les ni sotmetre-les a contradicció. Així, aquestes mentides es converteixen en "veritats", al més pur estil goebbelià, però això no fa que deixin de ser mentides en realitat.
Per contra, durant els 4 (quatre) mesos, s'han fet 7 (set) comunicats de premsa per part dels vaguistes que han estat completament ignorats per la majoria de mitjans de comunicació. No ho diem amb sorpresa. És només un exemple més de a qui serveixen els mitjans de comunicació. Però és important posar-ho de relleu, una vegada més.
L’actuació repressiva del Museu de l’Art Prohibit
La primera reacció del Museu de l’Art Prohibit quan els treballadors subcontractats van plantejar les reivindicacions va ser eliminar la meitat de la plantilla. La directora de comunicacions va dir-ho clarament als afectats explicant les raons del trencament del contracte amb l’empresa subcontracta: "Quan et fiques en una vaga i a darrere hi ha un sindicat, tot són coses que tenen a veure”. Aquesta conversa està gravada i va ser admesa en un judici (després de mentir inicialment dient que no ho havia dit).
Quan la vaga va començar, el 26 de febrer, el Museu de l’Art Prohibit va haver de tancar per falta de personal d’atenció al visitant, pel seguiment de la vaga. El Museu de l’Art Prohibit va tancar durant dues setmanes, mentre feien obres a l’escala i mentre traçava un pla contra la vaga.
El pla tenia tres aspectes principals:
- L'ús dels Mossos d'Esquadra posant cotxes policials a la vorera per impedir la ubicació dels vaguistes, identificacions i denúncies arbitràries, retirada dels materials de difusió de la vaga (fulletons, taula i cadires). La mateixa Directora de comunicacions del Museu va dirigir als mossos d'esquadra a peu de carrer perquè desmantellessin el piquet. La policia està al servei del negoci, aquesta és la seva funció. La connivència de la policia amb els porters de discoteca contractats per interferir en les concentracions també va ser evident des del primer moment. I d’altra banda, els mateixos agents afirmaven que no estaven allà per ordre del seu comanament ni del comanament del seu comanament, sinó per ordres “de dalt de tot”.
- Vigilants de seguretat amb porres i manilles reemplaçant els treballadors que estan en vaga, indicant als visitants el recorregut de la visita i repartint fullets informatius.
- Uns suposats “controladors d'accés” de l’empresa IN OUT CTRL (porters de discoteca) que es dedicaven a assetjar els vianants perquè entressin al museu, interferint en el desenvolupament de la informació que feien els vaguistes i afiliats del sindicat SUT que els donaven suport.
Aquest pla ha tingut com a corol·lari el tancament patronal del Museu de l’Art Prohibit per desfer-se de les plantilles subcontractades que mantenien la vaga.
L’actuació dels piquets informatius
L’actuació dels piquets informatius s’ha donat en concentracions comunicades amb antelació al Departament de l’Interior, amb responsables nominals i identificats, ha passat a plena llum del dia, al mig de Barcelona, a la vista de tothom.
I tothom que hi ha passat sap perfectament que els piquets informatius s’han limitat a informar de la situació i de la problemàtica laboral i han apel·lat a la solidaritat dels visitants que han sigut completament lliures d’entrar o no al Museu.
Davant d'un Museu de l'Art Prohibit convertit en caricatura de si mateix, barreja d'hipocresia i cinisme, la majoria de visitants han decidit solidaritzar-se amb els vaguistes i no entrar a un museu que ven (mai millor dit) un discurs i té una actuació completament contradictòria.
Hi ha una part dels visitants (la gran majoria) que s’ha solidaritzat amb els vaguistes i fins i tot han deixat diners a la caixa de resistència o han deixat ressenyes crítiques cap al museu i en favor dels vaguistes (com aquesta, aquesta o aquesta) i, d’altra banda, n’hi ha d’altres que han volgut visitar el museu independentment de la problemàtica laboral. Tothom que ha decidit visitar el museu ha pogut entrar sense cap problema durant tot el temps que ha durat la vaga.
L’essència feixista del Museu de l’Art Prohibit i del seu propietari Tatxo Benet
El Museu té una obra on apareix Franco en un frigorífic. El significat és òbviament que no hem sortit del franquisme, que només està en hibernació. I és parcialment cert. L'únic detall és que haurien de tenir l'honestedat de treure Franco d'aquesta nevera i declarar que no hi ha cap diferència qualitativa en els mètodes que ells utilitzen contra la classe obrera, que la seva identitat amb el franquisme és completa.
Les declaracions de Tatxo Benet als matins de Catalunya Ràdio no poden ser més expressives: "Això és un problema del sistema, que permet ajuntar el dret de vaga i el de manifestació i plantar-se en solidaritat davant del museu". La proposta del propietari del Museu de l’Art Prohibit és eliminar el dret de reunió i el de la llibertat sindical que inclou el dret de vaga i a iniciar conflictes col·lectius. No ho podrien haver dit més clarament ni Gil Robles, ni Primo de Rivera, ni el mateix Generalísimo.
Això es combina amb les següents declaracions de Tatxo Benet a La Vanguardia respecte a la "gent que el sindicat recluta perquè estiguin tot el dia allà. Com ho aguanten? Qui ho sufraga?".
No és res nou, els economistes anglesos del segle XIX es feien les mateixes preguntes que l’empresari Tatxo Benet: “els economistes anglesos no sortien de la seva sorpresa en veure que els obrers sacrificaven una bona part del salari en favor d’associacions que, segons aquests economistes, s’havien fundat exclusivament per lluitar a favor del salari.” (Misèria de la filosofia, K. Marx, 1847).
Aquest personatge que viu en la seva torre de marfil i està acostumat a atropellar i passar per sobre de tothom només concep que la gent faci coses per diners (creu el lladre que tothom és de la seva condició), i és incapaç ni tan sols de concebre com pot ser que afiliats del sindicat d'altres empreses dediquin el seu temps lliure a donar suport als seus companys en vaga, com pot ser que la majoria dels visitants (també treballadors) es solidaritzin amb els vaguistes i no vulguin ser còmplices de la hipocresia del Museu de l’Art Prohibit o com pot ser que els uns i els altres facin possible a través de la caixa de resistència que la vaga es mantingui.
El cas és que la Direcció del Museu de l’Art Prohibit, acostumada a tractar els treballadors com a mobiliari humà, s’ha topat amb una resistència i determinació que no s’esperaven, amb una cosa denominada sindicalisme de classe que desitjarien que desaparegués. Tal i com els vam comunicar el segon dia de vaga, el 27 de febrer:
“El cost econòmic de la solució́ d’aquestes problemàtiques és francament baix per vosaltres i tanmateix té un impacte molt gran en la vida dels treballadors afectats.
Si voleu seguir enrocats en la vostra torre de marfil, només us podem dir que aquests treballadors són els nostres companys i companyes, no estan sols i aguantarem la seva reivindicació tot el temps que sigui necessari.
Si, per contra, voleu resoldre la problemàtica que motiva les convocatòries de vaga, us emplacem a una reunió de negociació́ el dilluns 3 de març.”
El Museu mai va respondre a aquest correu electrònic.
El desenvolupament de la negociació
Una de les mentides més descarades és la suposada no disposició sindical a negociar. Vam proposar una reunió abans de començar la vaga, vam proposar una reunió al segon dia de vaga que ni es va respondre, vam iniciar nosaltres les dues mediacions al Departament de Treball, vam proposar nosaltres una reunió que tampoc va ser corresposta quan no van funcionar les mediacions i encara una altra proposta de reunió que es va respondre exigint la desconvocatòria de la vaga com a condició per negociar.
La justificació delirant de la “mà negra”
La convenient dissociació entre la realitat i la seva percepció subjectiva, que permet a Tatxo Benet considerar-se el més "progre" del món mentre sintonitza completament amb l'essència del feixisme, es combina amb un accentuat egocentrisme que li serveix per generar una explicació delirant sobre una suposada “mà negra”, metafísicament inidentificable. I té el cinisme d’acusar d’això als treballadors que acaba de deixar sense feina per haver exercit el seu dret de vaga.
Aquestes demagògies no són noves contra el moviment obrer: Lenin era acusat de ser un agent alemany, Marx d’estar pagat per Rotschild, etc.
Com si aquesta fos l'única vaga llarga que hem organitzat des de Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT) o la única que haguéssim portat a terme en un establiment cultural...
L’egocentrisme delirant i l’explicació publicitària cauen pel seu propi pes.
Des de Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT) hem convocat vaga en els últims 17 (disset) anys en establiments culturals comparables "només" a:
Barcelona (llista no exhaustiva):
- L'Auditori (2009, 2010, 2015, 2016)
- Liceu (2015)
- Fundació Tàpies (2016, 2017, 2018)
- Museu del Disseny (DHUB), Monestir de Pedralbes i el Museu de la Música (2016, 2017, 2018)
- la Virreina (2016, 2017)
- Fundació Miró (2016, 2017, 2018)
- CCCB (2018)
- Fabra i Coats (2018)
- Sala Ciutat (2018)
- Museu Picasso (2018, 2019)
- La Pedrera (2020, 2021, 2023)
- Casa Batlló (2020)
- Sagrada Família (2020)
- Museu de les Cultures i Etnològic (2016, 2017, 2018, 2021)
- Museu de les Ciències (2023)
i a Madrid:
- Museo Reina Sofía (2022, 2024)
- Museo del Prado (2024, 2025)
- Espacio Telefónica (2025).
A tots aquests establiments culturals públics i privats hem lluitat i ho seguirem fent per millorar les condicions de treball de les plantilles subcontractades que pateixen tot tipus d’abusos i atropellaments patronals.
Entre les vagues més llargues que hem organitzat es troben la vaga de la cafeteria de L’Auditori al 2010 (6 mesos), la d’acomodació de L’Auditori/Liceu al 2015 (2 mesos), la de l’Arxiu Històric i el MACBA del 2017 que va acabar ampliant-se a la Fundació Miró (2 mesos) o la del Servicio de Deportes de la UAM al 2023 (135 dies).
No lamentem comunicar al milionari Tatxo Benet que no és tan especial com es creu, que el món no gira en torn seu i que si hem convocat vaga al seu Museu no té res a veure amb el contingut de l’exposició ni el nom del seu propietari sinó per combatre les condicions laborals d’explotació i precarietat a les que sotmet a la plantilla subcontractada.
El tancament
Com hem començat dient, aquest tancament patronal (lockout) és el corol·lari de l’actuació repressiva i anti-obrera que el Museu de l’Art Prohibit ha mantingut sistemàticament des de que els treballadors subcontractats d’atenció al visitant van presentar les seves reivindicacions.
El Museu de l’Art Prohibit tanca per desfer-se dels vaguistes i la conseqüència directa és la pèrdua dels llocs de treball de la plantilla que estava en lluita per millorar les seves condicions de treball.
L’assemblea de vaguistes està valorant la situació i es mantindran reunions durant aquesta setmana amb les empreses subcontractistes corresponent.
Al mateix temps, volem ser clars en que si el Museu de l’Art Prohibit (o qualsevol altra empresa) ha d’existir a condició d’atropellar i trepitjar els seus treballadors, ens trobarà en front fins a les últimes conseqüències.
Si el capitalisme sobreviu rebentant a la classe obrera, que rebenti el capitalisme!
Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT)
Barcelona, 29 de juny de 2025
Més informació sobre el desenvolupament de la vaga:
(més amunt en català)
Museu de l’Art Prohibit: cierre patronal como represalia por la huelga
El pasado jueves, el Museu de l’Art Prohibit anunciaba su cierre “indefinido” en medio de explicaciones psicodélicas y delirantes sobre las razones de dicha decisión.
Este cierre patronal (lockout) es el corolario de la actuación represiva y anti-obrera que el Museu de l’Art Prohibit ha mantenido sistemáticamente desde que los trabajadores subcontratados para la atención al visitante presentaron sus reivindicaciones.
La hipocresía y el cinismo del Museu de l’Art Prohibit no tienen límite:
- Primero elimina una subcontrata para despedir a la mitad de la plantilla subcontratada que había reclamado no estar sujetos a condiciones de completa precariedad laboral.
- Después sustituye a los huelguistas con vigilantes de seguridad, contratando porteros de discoteca y haciendo uso de los cuerpos policiales para sus intereses privados.
- Finalmente, el Museu cierra para deshacerse del resto de la plantilla que está en huelga y no tener que acceder a sus reivindicaciones.
Y todo esto, vistiéndose de víctima de no se sabe qué conjura y mintiendo impúdica y sistemáticamente sobre la actuación de los huelguistas y los piquetes.
Era tan sencillo como poner una puerta de cristal o una cortina de aire en la entrada de la calle, pero esto hubiese supuesto acceder a las reivindicaciones de los huelguistas y la autoridad de la Dirección del Museu habría quedado en cuestión
El Museu de l’Art Prohibit prefiere cerrar antes que reconocer que los trabajadores subcontratados no son una parte del mobiliario y antes de poner una puerta de cristal o una cortina de aire para separar la temperatura interior del vestíbulo de la temperatura exterior de la calle (como ya había antes y como tienen todos los otros establecimientos del mismo edificio modernista). Y, de pasada, aprovechan la situación para hacerse una gran publicidad gratuita.
El anuncio del Museu: una campaña de marketing consciente y premeditada
En primer lugar, cabe decir que el Museu de l’Art Prohibit (MAP) ha anunciado que cierra “indefinidamente”. Llamamos la atención sobre que la palabra escogida no es “permanentemente” o “definitivamente”. El tiempo dirá si este matiz es relevante.
En cualquier caso estamos ante una maniobra de marketing cínicamente premeditada y calculada con la cual el Museu de l’Art Prohibit intenta conseguir el eco y la publicidad que no ha conseguido mientras estaba abierto.
El comunicado del Museu de l’Art Prohibit está lleno de mentiras en relación a la actuación de los piquetes, pero son mentiras que se publican a primera página y que tienen espacio privilegiado en la televisión y radio públicas, sin contrastarse ni someterse a contradicción. Así, estas mentiras se convierten en “verdades”, al más puro estilo goebbeliano, pero eso no hace que dejen de ser mentiras en realidad.
Por el contrario, durante los 4 (cuatro) meses, se han hecho 7 (siete) comunicados de prensa por parte de los huelguistas que han sido completamente ignorados por la mayoría de medios de comunicación. No lo decimos con sorpresa. Es solo un ejempló más de a quien sirven los medios de comunicación. Pero es importante ponerlo en relieve, una vez más.
La actuación represiva del Museu de l’Art Prohibit
La primera reacción del Museu de l’Art Prohibit cuando los trabajadores subcontratados plantearon las reivindicaciones fue eliminar la mitad de la plantilla. La Directora de comunicaciones lo dijo claramente a los afectados explicando las razones de la rotura del contrato con la empresa subcontratada: “Cuando te metes en una huelga y detrás hay un sindicato, todo son cosas que tienen que ver”. Esta conversación está gravada y fue admitida en un juicio (después de mentir inicialmente diciendo que no lo había dicho).
Cuando la huelga comenzó, el 26 de febrero, el Museu de l’Art Prohibit tuvo que cerrar por falta de personal de atención al visitante, por el seguimiento de la huelga. El Museu de l’Art Prohibit cerró durante dos semanas, mientras hacían obras en la escalera y mientras trazaban un plan contra la huelga.
El plan tenía tres aspectos principales:
- El uso de los Mossos d’Esquadra estacionando coches policiales en la calzada para impedir la ubicación de los huelguistas, identificaciones y denuncias arbitrarias, retirada de los materiales de difusión de la huelga (folletos, mesa y sillas). La misma Directora de comunicaciones del Museu dirigió a los mossos de esquadra a pie de calle para que desmantelasen el piquete. La policía está al servicio del negocio, esta es su función. La connivencia de la policía con los porteros de discoteca contratados para interferir en las concentraciones también fue evidente desde el primer momento. Y por otro lado, los mismos agentes afirmaban que no estaban allí por orden de su mando ni por el mando de su mando, sino por ordenes “de arriba del todo”.
- Vigilantes de seguridad con porras y manillas reemplazando a los trabajadores que están en huelga, indicando a los visitantes el recorrido de la visita y repartiendo folletos informativos.
- Unos supuestos “controladores de accesos” de la empresa IN OUT CTRL (porteros de discoteca) que se dedicaban a acosar a los viandantes para que entrasen al museo, interfiriendo en el desarrollo de la información que hacían los huelguistas y afiliados del sindicato SUT que les daban apoyo.
Este plan ha tenido como corolario el cierre patronal del Museu de l’Art Prohibit para deshacerse de las plantillas subcontratadas que mantienen la huelga.
La actuación de los piquetes informativos
La actuación de los piquetes informativos se ha dado en concentraciones comunicadas con antelación al Departament de l’Interior, con responsables nominales e identificados, se ha desarrollado a plena luz del día, en medio de Barcelona, a la vista de todo el mundo.
Y todos los que pasaban saben perfectamente que los piquetes informativos se han limitado a informar de la situación y de la problemática laboral y han apelado a la solidaridad de los visitantes que han sido completamente libres de entrar o no al Museu.
Ante un Museu de l’Art Prohibit convertido en la caricatura de sí mismo, mezcla de hipocresía y cinismo, la mayoría de visitantes han decidido solidarizarse con los huelguistas y no entrar a un museo que vende (nunca mejor dicho) un discurso y tiene una actuación completamente contradictoria.
Hay una parte de los visitantes (la gran mayoría) que se han solidarizado con los huelguistas y hasta han dejado dinero en la caja de resistencia o han dejado reseñas negativas hacia el museo y a favor de los huelguistas (como esta, esta o esta) y, por otro lado, hay otros que han querido visitar el museo independientemente de la problemática laboral. Todo aquél que ha decidido visitar el museo ha podido entrar sin ningún problema durante todo el tiempo que ha durado la huelga.
La esencia fascista del Museu de l’Art Prohibit y de su propietario Tatxo Benet
El Museu tiene una obra donde aparece Franco dentro de un frigorífico. El significado es obviamente que no hemos salido del franquismo, que solo está en hibernación. Y es parcialmente cierto. El único detalle es que deberían tener la honestidad de sacar a Franco de esta nevera y declarar que no hay ninguna diferencia cualitativa en los métodos que ellos utilizan contra la clase obrera, que su identidad con el franquismo es completa.
Las declaraciones de Tatxo Benet a Els Matins de Catalunya no pueden ser más expresivas: “Esto es un problema del sistema, que permite juntar el derecho de huelga y el de manifestación y plantarse en solidaridad ante el museo”. La propuesta del propietario del Museu de l’Art Prohibit es eliminar el derecho de reunión y el de la libertad sindical que incluye el derecho de huelga y a iniciar conflictos colectivos. No lo podrían haber dicho más claramente ni Gil Robles, ni Primo de Rivera, ni el mismo Generalísimo.
Esto se combina con las siguientes declaraciones de Tatxo Benet a la Vanguardia respecto a la “gente que el sindicato recluta para que estén todo el día ahí. ¿Cómo lo aguantan? ¿Quién lo sufraga?”
No es nada nuevo, los economistas ingleses del siglo XIX se hacían las mismas preguntas que el empresario Tatxo Benet: “los economistas ingleses no salían de su sorpresa en ver que los obreros sacrificaban buena parte del salario a favor de asociaciones que, según estos economistas, se habían fundado exclusivamente para luchar a favor del salario” (Miseria de la filosofía, K. Marx, 1847).
Este personaje que vive en su torre de marfil y está acostumbrado a atropellar y pasar por encima de todo el mundo concibe que la gente haga cosas por dinero (cree el ladrón que todos son de su condición), y es incapaz ni tan solo de concebir cómo puede ser que afiliados del sindicato de otras empresas dediquen su tiempo libre a dar apoyo a sus compañeros en huelga, cómo puede ser que la mayoría de los visitantes (también trabajadores) se solidaricen con los huelguistas y no quieran ser cómplices de la hipocresía del Museu de l’Art Prohibit o cómo puede ser que los unos y los otros hagan posible a través de la caja de resistencia que la huelga se mantenga.
El caso es que la Dirección del Museu de l’Art Prohibit, acostumbrada a tratar a los trabajadores como mobiliario humano, se ha topado con una resistencia y determinación que no se esperaban, con una cosa denominada sindicalismo de clase que desearían que desapareciera. Tal y como les comunicamos el segundo día de huelga, el 27 de febrero.
“El coste económico de la solución de estas problemáticas es francamente bajo para vosotros y sin embargo tiene un impacto muy grande en la vida de los trabajadores afectados.
Si queréis seguir enrocados en vuestra torre de marfil, solo os podemos decir que estos trabajadores son nuestros compañeros y compañeras, no están solos y aguantaremos su reivindicación el tiempo que sea necesario.
Si, por el contrario, queréis resolver la problemática que motiva las convocatorias de huelga, os emplazamos a una reunión de negociación el lunes 3 de marzo.”
El Museu nunca respondió a este correo electrónico.
El desarrollo de la negociación
Una de las mentiras más descaradas es la supuesta no disposición sindical a negociar. Propusimos una reunión antes de comenzar la huelga, propusimos una reunión al segundo día de huelga que ni siquiera fue respuesta, fuimos nosotros quienes iniciamos las dos mediaciones en el Departament de Treball, fuimos nosotros quienes propusimos otra reunión que tampoco fue respondida cuando las mediaciones no funcionaron y todavía propusimos otra reunión que se respondió con la exigencia de la desconvocatoria de la huelga como condición para negociar.
La justificación delirante de la “mano negra”
La conveniente disociación entre la realidad i su percepción subjetiva, que permite a Tatxo Benet considerarse el más “progre” del mundo mientas sintoniza completamente con la esencia del fascismo, se combina con un acentuado egocentrismo que le sirve para generar una explicación delirante sobre una supuesta “mano negra”, metafísicamente inidentificable. Y tiene el cinismo de acusar de esto a los trabajadores que acaban de dejar sin trabajo por haber ejercido su derecho de huelga.
Estas demagogias no son nuevas contra el movimiento obrero. Lenin fue acusado de ser un agente alemán, Marx de estar pagado por Rothschild, etc.
Como si esta fuera la única huelga larga que hemos organizado desde Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) o la única que hubiéramos desarrollado en un establecimiento cultural…
El egocentrismo delirante y la explicación publicitaria caen por su propio peso.
Desde Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) “solo” hemos convocado huelga en los últimos 17 (diecisiete) años en establecimientos culturales comparables en:
Barcelona (lista no exhaustiva):
- L'Auditori (2009, 2010, 2015, 2016)
- Liceu (2015)
- Fundació Tàpies (2016, 2017, 2018)
- Museu del Disseny (DHUB), Monestir de Pedralbes y el Museu de la Música (2016, 2017, 2018)
- la Virreina (2016, 2017)
- Fundació Miró (2016, 2017, 2018)
- CCCB (2018)
- Fabra i Coats (2018)
- Sala Ciutat (2018)
- Museu Picasso (2018, 2019)
- La Pedrera (2020, 2021, 2023)
- Casa Batlló (2020)
- Sagrada Família (2020)
- Museu de les Cultures i Etnològic (2016, 2017, 2018, 2021)
- Museu de les Ciències (2023)
y en Madrid:
- Museo Reina Sofía (2022, 2024)
- Museo del Prado (2024, 2025)
- Espacio Telefónica (2025).
A todos estos establecimientos culturales públicos y privados hemos luchado y lo seguiremos haciendo para mejorar las condiciones de trabajo de las plantillas subcontratadas que sufren todo tipo de abusos y atropellos patronales.
Entre las huelgas más largas que hemos organizado se encuentran la huelga de la cafetería de L’Auditori en el 2010 (6 meses), la de acomodación de L’Auditori/Liceu en el 2015 (2 meses), la de l’Arxiu Històric y el MACBA del 2017 que terminó por ampliarse en la Fundació Mió (2 meses) o la del Servicio de Deportes de la UAM en el 2023 (135 días).
No lamentamos comunicar al millonario Tatxo Benet que no es tan especial como se cree, que el mundo no gira en torno suyo y que si hemos convocado huelga en el Museu no tiene nada que ver con el contenido de la exposición ni con el nombre de su propietario sino para combatir las condiciones laborales de explotación y precariedad a las que somete a la plantilla subcontratada.
El cierre
Como hemos dicho al comenzar, este cierre patronal (lockout) es el corolario de la actuación represiva y anti-obrera que el Museu de l’Art Prohibit ha mantenido sistemáticamente desde que los trabajadores subcontratados de atención al visitante presentaron sus reivindicaciones.
El Museu de l’Art Prohibit cierra para deshacerse de los huelguistas y la consecuencia directa es la pérdida de los lugares de trabajo de la plantilla que estaba en lucha para mejorar sus condiciones de trabajo.
La asamblea de huelguistas está valorando la situación y se mantendrán reuniones durante esta semana con las empresas subcontratistas correspondientes.
Al mismo tiempo, queremos ser claros en que si el Museu de l’Art Prohibit (o cualquier otra empresa) ha de existir a condición de atropellar y pisotear a sus trabajadores, nos encontrará enfrente hasta las últimas consecuencias.
¡Si el capitalismo sobrevive reventando a la clase obrera, que reviente el capitalismo!
Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT)
Barcelona, 29 de junio de 2025
Más información sobre el desarrollo de la huelga: